Les esperances de reunificació de milers de famílies ucraïneses separades per la guerra són escasses i qualsevol contacte a través de la línia del front està enfosquit per la por, quatre anys després de l’inici de la invasió a gran escala de Rússia, que controla al voltant del 20% del territori ucraïnès.
Anna, que va fugir a Leòpolis, a l’oest, des d’una zona ocupada al sud del país, fa més de quatre anys que no veu els seus pares, que s’hi van quedar. “Tinc por de no ser capaç de presentar-los mai als meus fills”, afegeix, triant amb compte les paraules per evitar posar en perill els pares.
La por marca cadascuna de les trucades amb els seus pares: només parlen en rus, ja que fer servir l’ucraïnès els posaria en risc de ser denunciats.
“L’únic perill a què estic sotmesa aquí són els bombardejos russos”, diu Anna. “Per a ells, una paraula equivocada, una mirada equivocada comporta una amenaça”, subratlla.
Evacuar-los és impossible. “És només una qüestió de quants controls de carretera russos pot passar el meu pare abans que l’aturin”, diu, sobre homes detinguts en checkpoints o obligats a realitzar tasques militars.
Encara els queda casa seva i si intenten fugir li podrien treure, explica. Fins i tot si finalment s’arriba a un alto el foc al llarg del front actual, Anna tem que la seva fugida i la seva tasca en zones sota el control del Govern l’hagin convertit en sospitosa per als russos, i per això viatjar a casa seria massa arriscat.
Alevtina Shvetsova, una periodista desplaçada de Mariúpol, assegura que els temors de l’Anna són fundats. Milers de persones s’hi van quedar per cuidar familiars dependents o per evitar la confiscació de les seves cases buides.
Els que s’atreveixen a viatjar a les zones ocupades, a través de tercers països, s’enfronten a llargs interrogatoris i a una alta probabilitat que se’ls impedeixi entrar o a ser detinguts.
“És extremadament perillós”, diu Tetiana, de 19 anys, una estudiant universitària que va veure per última vegada el seu avi fa més de tres anys i mig, abans de fugir de casa seva a la costa del mar d’Azov. Mantenen el contacte amb cautela: hi ha patrulles que revisen els mòbils a la recerca de continguts proucraïnesos, i per això el seu avi utilitza un dispositiu bàsic en públic i un altre a casa, només per a converses amb la seva néta.
Més de la meitat dels habitants originals han marxat i arriben forasters des de Rússia. Molts veïns amb prou feines surten de casa per por que algú escolti converses que els portin a ser detinguts. “Estan sota vigilància constant”, diu Tetiana. El seu avi va acabar per acceptar un passaport rus, davant l’amenaça que en cas contrari perdria el cotxe i la casa.
Les converses de pau actuals deceben Tetiana i molts dels més de 3,7 milions d’ucraïnesos desplaçats internament, als quals els sembla difícil d’acceptar que Rússia es pugui quedar amb els territoris ocupats.
Els joves ucraïnesos intenten impedir que la guerra els robi la joventut i busquen espais per al creixement personal, la creativitat i l’esperança, enmig de la destrucció i la incertesa. A Leópolis, alguns joves han recuperat l’estabilitat i l’alegria, en part gràcies a l’Urban Camp, un centre innovador gestionat per l’ONG Street Culture.
Aquests són els que s’han quedat, els que van a classe tot i els talls de llum, el fred i els atacs russos. Però no són tots. Milers de joves amb edats d’entre 18 i 22 anys van sortir del país després que s’alleugerissin les restriccions imposades per la llei marcial el 2025
