Ramon Macià defineix ‘Ingràvids’ com “la història de dos personatges que busquen la manera de tornar a començar”. Al darrere d’aquesta frase hi ha una novel·la que explora la fragilitat, la soledat i la necessitat de trobar suport en l’altre.
El llibre va néixer a partir dels exercicis que feia al curs de narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Inicialment, la idea era crear un conte sobre un personatge cec, però Macià va veure que “demanava més espai”.
El títol resumeix l’estat emocional dels protagonistes. “Tots dos van rebre una bufetada de la vida i queden sense tocar de peus a terra, obligats a buscar una nova estabilitat” explica l’autor. Aquesta idea també es connecta amb la música, especialment amb el jazz, que travessa tota la novel·la: en alguns solos, diu, la música sembla sostenir-se en un equilibri fràgil, com si pogués “caure” si un músic no acompanyés l’altre.
Entre els temes centrals del llibre hi ha la soledat, la desesperació i, sobretot, el suport inesperat que pot aparèixer entre dues persones ferides. Macià subratlla que no volia escriure una història lacrimògena, sinó una narració en què aquest dolor fos el punt de partida i no pas l’únic centre.
‘Ingràvids’ és la seva primera novel·la després d’haver treballat sobretot el conte, i l’autor admet que el repte va ser trobar una estructura més sòlida sense perdre la llibertat creativa. Va optar per alternar la mirada dels dos protagonistes fins que les seves vides convergissin.
La publicació del llibre també té un component íntim. Macià explica que el seu pare, li havia regalat el curs d’escriptura que va acabar portant a la novel·la. Després de la seva mort, l’autor va sentir que li devia acabar-la. La va presentar al premi Just M. Casero gairebé sense pensar-s’ho, i la sorpresa va arribar quan va saber que havia quedat finalista i que seria publicada. Ara, confessa, viu amb “vertigen” el fet que la seva obra ja sigui en mans dels lectors. Però també ho assumeix com a part natural del procés. “Escriure, al capdavall, és llançar una història al món i esperar que algú hi vulgui continuar entrant”.
