La pèrdua d’algú a qui estimem, una ruptura o una feina que de sobte ja no és nostra, són experiències que ens sacsegen i que poden resultar realment doloroses. Al llarg de la vida, l’adaptació als canvis és una realitat constant i inevitable, i un dels reptes més grans d’aquest camí és el dol. En aquest article reflexionem sobre l’impacte del dol i exposem algunes claus per transitar-lo amb més consciència i cura.
Què és el dol?
La paraula “dol” prové del llatí “dolus” que significa “dolor”, revelant la connexió etimològica que reflecteix la connexió conceptual entre l’experiència del dol i el patiment, i és, en essència, la resposta natural i universal davant una pèrdua significativa. L’experiència emocional de fer-hi front, és el que anomenem elaboració del dol, que ens condueix a la necessitat d’adaptació a una nova situació. Normalment, associem el dol a la pèrdua d’un ésser estimat, ja que probablement és una de les formes més representatives, no obstant això, el dol també pot aparèixer en la quotidianitat del dia a dia, encara que sovint d’una manera menys intensa o profunda. Exemples en serien la malaltia d’una mascota, una mudança, la jubilació o un diagnòstic de salut. Tot i que en aquest article ens centrarem en la pèrdua d’un ésser estimat, el que s’exposa és perfectament extrapolable a altres formes de dol.
Etapes del dol
Tot i ser un procés universal, el dol és subjectiu: cada persona el viurà de manera diferent segons la seva història, circumstàncies i moment vital en què es trobi quan es produeixi la pèrdua. Malgrat això, autores com Elisabeth Kübler-Ross a la seva obra On death and dying (1969), proposen un conjunt d’etapes que, tot no viure’s sempre totes ni en el mateix ordre o intensitat, ajuden a comprendre millor què ens passa.
1. Negació. En aquesta primera fase, les persones poden mostrar certa resistència a acceptar la realitat de la pèrdua. És habitual sentir incredulitat o rebuig. La negació serveix com a mecanisme inicial per esmorteir l’impacte emocional, és una manera que té el nostre cos de protegir-nos.
2. Ira. Superada la negació, poden aparèixer sentiments d’ira, frustració o impotència, sovint adreçats a la percepció d’injustícia associada a la pèrdua. Aquesta ira pot manifestar-se, per exemple, envers la persona que ens ha deixat, per haver-ho fet, o per no haver passat prou temps amb nosaltres. Durant aquesta etapa és freqüent atribuir la culpa de la pèrdua a algun factor —intern o extern— com a forma d’entendre el que ha passat.
3. Negociació. En aquesta fase, la persona comença a connectar amb la realitat de la pèrdua i intenta, d’alguna manera, revertir o mitigar la situació. Pot aparèixer la tendència a “negociar” amb un mateix, el destí o alguna força superior, a través de promeses o compromisos (“si faig això, potser…”). Paradoxalment, aquesta negociació ja implica un cert grau d’acceptació, ja que, qui negocia sap, en el fons, que la pèrdua és inevitable. En aquest moment, són habituals els sentiments de vulnerabilitat o desesperança.
4. Tristesa. A mesura que es transita pel dol i es va assumint la realitat de la pèrdua, sovint emergeix un profund sentiment de tristesa i buidor. En aquesta etapa poden aparèixer canvis en la gana, dificultats per dormir, plor freqüent, nostàlgia o aïllament social, entre d’altres. En aquesta fase, la persona reflexiona sobre les implicacions de la pèrdua i els canvis que comporta en el seu dia a dia i la seva identitat.
5. Acceptació. Finalment, arribar a l’acceptació suposa assolir un estat de calma associat a la comprensió —racional i emocional— que permet reconèixer que les pèrdues formen part de la vida. Acceptar no implica oblidar, sinó aprendre a adaptar-se a la nova realitat.
Tanmateix, transitar per cada fase i experimentar els sentiments és normal, però deixa
de ser-ho si alguna persisteix massa o amb intensitat extrema. En aquests casos, es parla de dol complicat, i es recomana consultar un/a professional de la salut mental per rebre suport i orientació.
Mites i realitats sobre el dol
El dol és un procés natural, però sovint està envoltat d’idees errònies que poden generar culpa o malestar afegit. A continuació, es desmunten alguns dels mites més comuns.
“El temps ho cura tot” És cert que el temps ajuda a alleujar les emocions, però per si sol no és suficient. El que sí que és recomanable, és expressar les emocions, mantenir la rutina a poc a poc, recolzar-te a la teva xarxa de suport, i demanar ajuda si fos necessari. El temps serà un aliat, però només si hi ha un treball emocional actiu.
“És millor no parlar de la pèrdua per no patir” Un dels objectius del dol és trobar una manera saludable d’acceptar i integrar la pèrdua. Fer veure que no ha passat res pot alleujar, a curt termini, el malestar que comporta afrontar la realitat, però a llarg termini pot enquistar el dol. Parlar-ne afavoreix l’elaboració emocional. Expressar-se és una forma de cuidar-se.
“Si encara estàs trist/a, no ho has superat” Hem d’entendre el dol com un procés no lineal, ni de durada fixa. En molts moments, el record de la pèrdua apareixerà de manera més intensa, i això no significa no haver-ho superat o haver retrocedit. Aprendre a viure amb la pèrdua, implica integrar-la en la nova realitat, no deixar de sentir.
Què ajuda i què no ajuda? Tot i que no existeix cap fórmula màgica que ens faci evitar el dolor del dol, existeixen diferents recomanacions que poden ajudar-nos a transitar-lo.
La persona en dol necessita donar-se permís per sentir, sense pressa ni exigències. Plorar, enfadar-se o sentir buit són reaccions naturals, i deixar sortir les emocions forma part del procés d’adaptació. També és important cuidar-se: descansar, menjar regularment i mantenir petites rutines que aportin estabilitat. Buscar suport, ja sigui familiar, d’amistats o professional, pot alleujar la càrrega emocional. Escriure, passejar o mantenir petits rituals —com encendre una espelma o mirar fotos— ajuda a connectar amb la pèrdua i donar-li un lloc significatiu.
Qui acompanya algú en dol, ha de saber escoltar sense jutjar, validar emocions i respectar els silencis; a vegades, menys és més. Cal evitar consells ràpids, minimitzar el dolor o comparar processos de dol. També és important afavorir els records associats a la pèrdua, respectant els ritmes de la persona i evitant que el tema es torni tabú. Finalment, ajudar a que la persona que transita el dol prengui decisions quotidianes, fomentant una actitud més activa en aquest procés, afavorint així l’elaboració del que ha passat.
Una reflexió final
El dol és, en essència, una expressió profunda de l’amor i del vincle. Ens fa mal perquè hem estimat, i estimar sempre deixa empremta. El dol ens recorda que estimar té un preu, però també un sentit. És habitual que, en algun moment, qui està en dol se senti estranyament bé o no arribi a experimentar la tristesa que esperava; sentir-se malament per no estar malament és també una reacció normal dins del procés. Les emocions fluctuen, i tot forma part del camí cap a l’acceptació. Potser per això, com va dir la reina Elisabet II, el dol és el preu que paguem per l’amor.
