L’altra nit, mentre intentava dormir amb la matacona música, que és pura brossa, de la discoteca d’estiu de fons, vaig arribar a la conclusió que els de la meva generació vam tenir molta sort, musicalment parlant. Les discoteques d’abans eren com les biblioteques. Mentre que a aquestes últimes se n’anava a culturitzar amb aquests grans mestres que són els llibres, a les primeres s’acudia per divertir-nos però també per aprendre a valorar la música.
Val que les discoteques servien de punt de trobada amb els amics i de pas per flirtejar amb alguna ‘linda jovencita’, si s’escau, però un dels objectius bàsics era estar al dia de les novetats que sorgien al mercat discogràfic en uns temps en els que no hi havia tecnologia de cap mena.
Quan sonava algun tema que ens seduïa, ràpidament anàvem al ‘punxadiscos’ -que no ‘disc jockey’ ni DJ- a que ens ensenyés la portada del disc i, si teníem una mica de confiança amb ell, a més ens feia algun comentari sobre el treball. A sobre, a les discoteques hi havia mitja hora per a ‘el lent’, moment que aprofitàvem per treure a ballar aquella noia que tant ens agradava. Ara ja no hi ha ni vergonya, ni romancisme ni bon gust. La música és la unió harmònica entre el cel i la terra.
En fi, que si el rock va ser creat pel diable, no em vull imaginar quina mena de ser maligne va ser capaç de crear aquest odiós reguetón i tot això que es ven com a música quan no és més que escombraries pures, pures escombraries. Pura brossa… Oh yeah!
