El passat divendres estava esmorzant amb l’amic Antoni Gelonch per tal de posar-nos al dia de diversos temes que afecten la Fundació Horitzons 2050. Aquesta entitat la gestionem tots dos conjuntament amb el Sebastià Petit (conegut galerista lleidatà que considero que el dia que no hi sigui ens adonarem que ha representat per Lleida) i com que tots tres som persones inquietes, quan ens reunim ens expliquem el nostre dia a dia de manera molt distesa. L’Antoni em deia que, observa amb preocupació la manera com està la societat actual del país amb el tema de la immigració. Que escriuria uns articles a la secció d’opinió que té a l’altre diari que tenim a Lleida on parlés obertament d’aquest tema. Vol tractar-lo de la manera com hem arribat, que ens està passant, similitud amb França… En definitiva, que vol dir-hi la seva opinió i que els seus lectors en treguin conclusions. Dit això, vaig pensar, per què no –a petita escala– hi dic la meva també? Doncs aquí us deixo la meva reflexió a l’assumpte.
Analitzo com el conjunt del territori espanyol acabarà l’any amb un creixement de població que es deurà en sis setenes parts a l’arribada de població estrangera. Aquesta suposarà sis-cents mil nous residents, mentre que el nombre de ciutadans amb nacionalitat espanyola creixerà d’uns cent mil. Sincerament, sense els estrangers no hi hauria mà d’obra per a l’increment del PIB que tant enorgulleix el Govern central. I malgrat aquesta aportació, el Pla Pressupostari enviat a Brussel·les admet un problema de llocs de treball vacants a causa d’un desequilibri demogràfic que es “minimitza” amb l’increment de fluxos migratoris. Sense immigrants el problema seria força més greu.
Personalment, considero que l’actitud de rebuig als immigrants que es palpa en molts municipis és un esforç inútil, perquè ni se n’aniran ni ens convindria que ho fessin. No se n’aniran perquè la majoria viuria pitjor als seus països d’origen. I no ens convé que marxin perquè esdevindríem una població encara més envellida i amb serioses dificultats per pagar les pensions. O és que els gossos que adoptem en lloc de tenir fills evitaran el dèficit que patiria la Seguretat Social si només es pogués refiar dels indígenes? L’inapropiat “que se’n tornin a casa!” només serveix per descarregar emocions i per crear-ne de noves no gens positives. És clar que aquesta exclamació sorgeix per la delinqüència que s’associa algun col·lectiu d’ells o bé per la nul·la disposició a adaptar-se a la nostra cultura i voler imposar la seva, que no pas per altres factors. Mentre els necessitem aniran venint. I si un dia deixem de necessitar-los, potser no en vindran gaires més, però els que s’han arrelat romandran aquí. Per tant, el repte és arribar a formular i posar en marxa un conjunt d’actituds i de polítiques que assegurin la convivència no ja en pau, sinó en comunitat. Passar del rebuig a la “tolerància” no és una opció, perquè tolerar és “suportar” en els altres allò que desaprovem.
Vist des de dalt, immigració sí o no és un dilema sense sentit. La paraula correcta és l’adverbi “com”, però abans hem d’aclarir el “què”. Què volem que siguin els estrangers que viuen a Catalunya? Ciutadans indistingibles de la resta? Ciutadans perfectament distingibles sense que això constitueixi un problema? És possible? Són preguntes greus, però que cal abordar-les amb profunditat.
