Divendres sortíem de la Canonja uns minuts abans de començar la primavera astronòmica, el dia de l’equinocci, aquell que equilibra la mesura entre el dia i la nit. S’havia acabat el Congrés del Turo de la Seu Vella tancant tres dies intensos i atapeïts de ponències, comunicacions i pòsters.
El conjunt monumental sencer (les divuit hectàrees borroses al centre de la ciutat, teló de fons a les imatges de Lleida), ha estat objecte d’estudi com a terreny, jaciment, fonament, paradigma, símbol, icona, matèria, projecte, recurs, pèrdua, tresor, veritat, causa, esperit…
Els de fora, els d’aquí i els de sempre hi han dit la seva. La trobada era convenient i necessària, i feia dies que se’n parlava, ni que fos només per actualitzar les dades científiques i recollir informació dels estudis més recents. La Càtedra organitzadora n’ha assumit la responsabilitat malgrat el risc que suposa una reunió amb gran volum d’aportacions de tot tipus, i fer-ho amb pocs recursos humans i econòmics. S’havia plantejat expressament com a multidisciplinar i això és bo per a estimular la relació entre els especialistes, però resulta complicat d’avaluar. Veurem. Per més que s’hi hagi insistit, no es pot comparar amb el Congrés de la Seu Vella de 1991. En aquella ocasió, el món acadèmic tenia un suport cívic i polític important i l’expectativa de la ciutadania era elevada. Hi va haver recursos per a l’organització, exposicions i actes paral·lels, entre els quals una recuperació de l’espectacle litúrgic medieval que es coneix com La Colometa. El Congrés va ser el punt de partida del Pla Director, del Pla Especial del Turó, de les reflexions sobre la gestió del conjunt, i de tantes altres coses…
La conjuntura actual no sembla tan engrescadora, però hi ha moltes necessitats que no es poden ajornar més i calen canvis, inversions i plantejaments nous. Ara caldrà fer-se ressò de les opinions útils que s’hi han escoltat i ajudar la Càtedra del Turó de la Seu Vella de la UdL a farcir de continguts científics i veraços les actuacions que vindran. En un moment de poc optimisme com aquest que vivim, cal vetllar per aquests testimonis materials i immaterials que ens importen i ens representen millor i pensar seriosament com els farem arribar a les generacions que vindran. D’això en diem patrimoni. I el nostre demana i es mereix molta atenció. Esperem que la primavera que arriba sigui un bon auguri. Brots verds?
