El llenguatge corporal de la gent que surt a les imatges darrere dels polítics retrata el resultat de les eleccions. No fa tant temps que els líders polítics sortien als escenaris dels mítings en solitari, en un empostissat amb un faristol i, a tot estirar, algun decorat amb l’eslògan de campanya. Actualment, les aparicions públiques dels polítics es fan amb gent al seu darrere. Ho fan tots els partits, obeint els consells de les modernes tècniques de comunicació política. La imatge del líder envoltat de seguidors transmet un missatge de fortalesa, unitat i majoria. El líder apareix envoltat de “gent normal”, segons prescriuen els manuals. Darrere del líder no hi pot sortir qualsevol. Cal fer un càsting per triar les persones que projectin l’ideari del partit. No sé si Vox d’Extremadura en va fer cap de càsting per seleccionar els personatges que van sortir darrere del candidat Óscar Fernández. Per casualitat o volgudament, la tropa d’Abascal semblava caiguda del NO-DO. Començant per Óscar Fernández, amb una camisa de color blau Falange i pentinat Búnquer, semblava que en qualsevol moment arrencarien a cantar el Cara al sol. Feien patir pels cops de cap amb els que assentien cada paraula de Fernández. Va faltar poc perquè algú no es desnuqués. En canvi, la compareixença dels socialistes semblava un vetllatori. Miguel Ángel Gallardo, protagonista d’una desfeta històrica en la comunitat que va ser el reialme del poderós Juan Carlos Rodríguez Ibarra, estava envoltat de seguidors joves. Com diuen els mallorquins, tothom tenia cara “d’anar-se’n amb un dit en es cul i s’altre a s’orella”. Haurem de tornar als escenaris sense gent.
Sessió: No iniciada
