La nostra llengua està en risc de desaparició. Ens dol de reconèixer-ho però en tenim signes evidents cada dia. La simple comparació del seu ús social quotidià de fa unes dècades amb el d’ara encongeix el cor. Les causes d’aquest procés són variades i complexes. Algunes les compartim amb altres llengües minoritàries, però un factor determinant prové del fet que no tenim un estat que la defensi.
Algun lector podria pensar que no necessàriament hauria de ser un estat propi. Que potser n’hi hauria prou amb una estructura de poder dotada d’autonomia suficient per protegir-la; posem per cas, la Generalitat de Catalunya. Aquesta és una idea que ha planat durant molts anys en la política catalana. De fet, hi ha molts partits catalans que ho defensen i jo mateix confesso que he estat temptat de creure-m’ho moltes vegades. No nego que podria funcionar en un altre marc normatiu i en una altra Espanya. En les actuals circumstàncies, i ja fa massa anys que dura, crec que això és una pura il·lusió.
La Generalitat ha intentat sempre prendre mesures que preservessin la nostra llengua. Amb millor o pitjor encert i amb més o menys èmfasi, és cert. Però aquestes mesures sempre han acabat topant amb línies vermelles que no havíem fixat nosaltres, els seus parlants. Tampoc deriven del respecte dels drets humans. Les línies vermelles les fixen les institucions de l’estat espanyol, sempre més preocupades per la preservació de la llengua castellana que de la nostra.
El darrer exemple d’aquesta situació ens l’ha facilitat la sentència del Tribunal Superior de Catalunya que s’ha notificat, ves per on, aquest passat dia 10 de setembre. La sentència es carrega 11 dels 34 articles del Decret de 2024 que regula el règim lingüístic del sistema educatiu no universitari. En concret anul·la tots els preceptes que establien, de manera directa o indirecta, una preferència en favor del català com a llengua vehicular de l’ensenyament al nostre país.
Aquesta sentència és la darrera de tot un seguit de resolucions judicials que neguen que la nostra llengua pugui ser, no ja l’única, sinó ni tan sols la preferent en l’educació al nostre país. Tot i que la Constitució atorga un tracte privilegiat al castellà, no diu enlloc que la resta de llengües oficials no puguin ser preferents als seus respectius territoris. Aquesta ha estat una interpretació sui generis del Tribunal Constitucional, seguida pels tribunals ordinaris, aplaudida per nombroses instàncies de l’Administració de l’Estat i massa cops subestimada per les institucions catalanes.
Aquest és l’Estat que teòricament hauria de protegir la nostra llengua i que només mira de protegir-ne una altra. I així no hi ha manera que ens en sortim. No només no tenim un Estat que la protegeixi; és que el que tenim n’impedeix l’adequada protecció. Només demano que no fem veure que no te importància. Dubto que amb la plena vigència del Decret parcialment anul·lat haguéssim aconseguit salvar el català. Però és que ni això se’ns deixa intentar.
M’he referit només al català, que és la meva llengua. Però el mateix podria dir de l’aranès, que tant la sentència del Tribunal Superior com l’actuació habitual de l’Estat maltracta en els mateixos termes que la nostra.
