Divendres d’aquesta setmana el nostre diari es va fer ressò de les dades publicades pe l’Institut Nacional d’Estadística sobre el nombre de persones immigrades que resideixen a la demarcació provincial de Lleida. L’article destacava que érem la cinquena província espanyola amb un percentatge més alt de residents no nascuts a l’Estat. Concretament, un 20,24% dels residents a les nostres comarques no havien nascut a l’Estat espanyol; és a dir, un de cada cinc dels nostres conciutadans.
Estic segur que aquesta xifra, tot i l’època vacacional, us va cridar l’atenció. Es fa difícil pensar que una comunitat com la que formem les comarques de Ponent pugui suportar sense problemes una allau migratòria com la que denoten aquestes estadístiques. No us penseu que som els únics: Girona, les Illes Balears, Alacant i Almeria encara superen, ni que sigui per poc, el nostre percentatge.
Naturalment, les dades s’haurien d’estudiar amb calma, comarca per comarca i analitzant les circumstàncies de les persones nouvingudes en cada cas. No tinc les dades ni els coneixements per fer-ho i em remeto als estudis que en facin els experts. Però reclamo que es facin per poder encarar els reptes que unes xifres d’aquesta magnitud ens plantegen. Suposo que hi ha diversos motius que poden explicar la presència de persones foranes. Probablement a Girona, les Balears i Alacant el turisme i les inversions estrangeres en puguin explicar una bona part. A Almeria i Lleida, sense descartar el reclam turístic, és més probable que sigui la demanda de mà d’obra agrícola la que ho expliqui.
Però sigui quina sigui l’explicació, el fet és significatiu i alarmant. Sembla evident que una societat petita com la nostra tindrà problemes per assimilar, digerir i sobreviure a una onada migratòria d’aquesta envergadura. Tota la nostra història n’ha estat plagada. I fins ara ens n’hem sortit prou bé, tot i que ens hi hem deixat bona part del nostre bagatge cultural. Però això no ha de ser necessàriament negatiu: ens hem fet una societat diversa, acollidora i pluricultural. Proposo que continuem per aquest camí que ens ha marcat la història, però que no ho fem descontroladament, com no vam tenir més remei que fer-ho durant la dictadura franquista.
Perquè suposo que no cal que us remarqui l’especial amenaça que aquesta allau migratòria representa per la nostra identitat i per la nostra llengua com a signe distintiu de la nostra comunitat nacional. En la situació social i jurídica en què es troba el català, només polítiques específiques actives, poc probables, podrien fer-li superar aquesta situació.
