Estirada a la llitera, amb les cames obertes com un llibre escrit amb cicatrius, es va jurar a si mateixa que aquell cop sí, que seria el definitiu. I si no hi havia sort, deixaria d’intentar-ho: “Provarem l’acollida, i s’ha acabat”. La Pilar estava exhausta dels estrògens i la progesterona. Era una truja hormonada. Aquell dia la Marta, la seva parella, ni tan sols l’havia acompanyada. No sabia si la seva presència ajudava o li afegia més pressió. Cada prova d’embaràs era pitjor: la dificultat per orinar al moment, els nervis devorant-la per dins. Les dues setmanes d’espera sempre estaven plenes de falsos símptomes que l’il·lusionaven… “em fan mal els pits, sento nàusees”. I en cada no se sentia més ridícula, ingènuament esperançada. El que no podia imaginar era que, després del “sí”, l’esperaven nou mesos de viacrucis en un embaràs d’alt risc.
Sessió: No iniciada
