L’escola ha de ser sempre el lloc on aprendre, fer amics i sentir-se acollit. En canvi, per a molts nens i nenes esdevé territori de violència exercida pels companys. Violència que en els casos més flagrants, duu al suïcidi. Ha estat el cas de Sandra, la nena sevillana de 14 anys. I probablement també el del Dani (així ho creu la seva mare), estudiant de 15 anys d’Almacelles. ¿Van fallar el protocols dels centres? Segons les darreres estadístiques, a Espanya més de dos milions de menors són víctimes de l’assetjament escolar…
“¿Por qué hacen esto?”, es pregunta l’aterrida i traumatitzada Nora, la protagonista d’Un pequeño mundo, seca, dura, sensible i denunciadora pel·lícula de Laura Wandel sobre el bullying. Filmada des del punt de vista d’aquesta alumna de primària, la cineasta belga aconsegueix que, davant la incomprensió de l’assetjament que pateix el germà, l’evolució psicològica de la nena ens posi el cor en un puny. A través els ulls de la Nora, colpegen davant nostre la marginació, la morbositat de la imaginació infantil, la seva crueltat, la flagrant manca de respecte envers els professors i la seva impotència per resoldre el conflicte. El més greu, però, és veure que la víctima acaba sent agressor…
Malgrat la contundència amb els temes, el film no ho explica tot. Obliga l’espectador a completar el puzle. No et dona respir. En obviar les causes de l’assetjament, t’obliga a elucubrar: ¿l’excessiva permissivitat en la família alimenta petits tirans?, ¿l’augment de la violència al carrer i a les xarxes socials repercuteix en l’alumnat?, ¿cal buscar en les possibles carències afectives dels agressors la manca d’empatia? Com sigui, fora oportú que les comunitats educatives rescatessin la pel·lícula per veure-la. I debatre a l’aula. El major còmplice de l’assetjament escolar és el silenci. I potser les qui més callen siguin les víctimes. ¿I els pares i mares dels agressors, que tal? Per evitar-ho, cal no mirar cap a un altre costat, perdre la por a manifestar l’assetjament, fer personal i intransferible una actitud de saludable prevenció social, enllà del rebombori puntual, melodramàtic, que provoquen casos com el de la nena sevillana, o del nen d’Almacelles ¡Uf, ja ho he escrit! I ara la pregunta del milió: ¿vivim en una societat fraternal o competitiva? Per tant, tal faràs, tal trobaràs.
