M’he criat en un ambient hostil als petards. El meu pare era un enemic acèrrim als esclafits. La generació que havia fet la guerra tenia pànic als estrèpits sobrevinguts. Tanmateix, l’argument del meu pare per vedar-me l’accés als petards era més rebuscat. El meu pare, que era ferroviari, va perdre un dit en un accident laboral. Quan arribava Sant Joan, la causa tergiversada de la mutilació havia estat un petard dels anomenats trenca totxos. Si l’alarma no havia estat suficient, mon pare es remetia també de forma inventada al cas del Pedro, un venedor de l’ONCE del carrer Major que de petit va perdre les dues mans i va quedar cec a causa d’una bomba de la guerra que li va esclatar a les mans mentre jugava. No cal imaginar que amb tantes prevencions, l’adquisició de petards al quiosc del Sordet del carrer comandant Baget s’havia de fer d’amagatotis. Però la nit de Sant Joan no faltava el batibull d’espetecs, per desgràcia dels gossos i altres animalons sensibles. D’un quant temps ençà es va introduint els anomenats petards silenciosos, de baix impacte acústic, també anomenats focs amables. Els partidaris de mantenir les tradicions de manera íntegra consideren que els petards silenciosos són com la cervesa sense alcohol, o el gintònic sense ginebra. El cas és que alguns ajuntaments han començat a optar per artificis de baix soroll. En països més tocats i posats com Suïssa estan prohibits els espetecs. La convivència ens aboca a pactar. Allò que no pot ser de cap manera és que el desgavell de deflagracions comenci una setmana abans de la revetlla i encara tingui vuitada.
Sessió: No iniciada
