I acabo aquesta mena d’històries de la p… mili viatgera amb unes anècdotes de la meva cara Grècia (cara en el sentit d’estimada i últimament també en el crematístic). Ja vaig parlar de l’antic costum de fer passar el client estranger a la cuina per albirar el contingut de les peroles, quan la incompatibilitat idiomàtica feia difícil la comunicació oral (ja veieu que ni Chicote ni Joc de cartes han inventat res de nou). Però la màxima expressió de l’hospitalitat hel·lènica va esdevenir en un hotel de Naxos, quan una noia grega –que precisament es deia Helena– va accedir impetuosament a l’habitació amb la intenció de ficar-se al llit on dormia amb la meva parella; a continuació va entrar la mare i va intentar convèncer-la que era millor anar a la platja (millor opció, se suposa, que fer un ménage à trois): allà només faltava el gerent de l’hotel per semblar la cabina dels germans Marx! Més espiritual va ser l’assistència a la festa de Panagía Vrisiani, a l’illa de Karpathos, un mix de religiositat, gastronomia i danses locals. En qualitat de pelegrins infiltrats, ens van convidar a un esplèndid dinar i un pope em va beneir amablement, fins i tot després d’advertir-lo que jo era catòlic. Tota una experiència! Deia Henry Miller que “la nostra destinació de viatge mai és un indret, sinó una nova forma de veure les coses”. Bona reflexió, la de l’autor d’El colós de Marusi.
Sessió: No iniciada
