Quan Catalunya Ràdio va acomiadar tots els seus corresponsals de comarques (jo llavors ho era de la Ribagorça) va adduir motius econòmics, no ens podia seguir pagant uns honoraris que eren irrisoris. L’endemà es va fer públic el fitxatge estrella milionari de Mònica Terribas al capdavant del programa matinal de la ràdio nacional. Tota una contradicció que era el reflex d’una nova tendència global, que afectava més mitjans de comunicació del país: invertir més pressupost en fitxatges mediàtics i menys en periodistes. De llavors ençà el nombre de periodistes rurals, de comarques, ha disminuït dràsticament, en algunes fins i tot han desaparegut. A la manca de voluntat o capacitat financera va unir-se l’arribada de les xarxes socials que han sigut un nou estrall pel periodisme en general i de proximitat en particular. Però com les xarxes són aquí per quedar-se, el periodisme ha hagut d’adaptar-s’hi per no perdre el tren de la informació. El periodisme rural és la veu del territori, de cada carrer, de cada poble, de cada vall, de cada comarca. On no hi ha periodistes, creix la desinformació i el poder campa a plaer. En una professió desprestigiada com ho és ara el periodisme, resistir és més necessitat que heroïcitat.
Sessió: No iniciada
