Fa anys que del periodisme de dossiers se’n diu periodisme d’investigació i les notícies, certes o falses, que es divulguen per aquest mètode acostumen a ocasionar força rebombori i ajuden a vendre exemplars o a augmentar l’audiència del mitjà que les publica. Sovint aquestes informacions requereixen que qui les rep dipositi certa confiança en la font que les hi ha facilitat i que se les faci seves per intentar desentrellar la veritat d’allò que es movia en el més absolut secretisme. Recordem el cas Kitchen, el del 3%, la conversa de la Camarga, el compte corrent fals de Xavier Trias, el també finançament fals de Podem o el cas de Demetrio Madrid, que era president de Castella i Lleó i que va dimitir per una acusació de la qual després va ser-ne absolt.
El món del periodisme ha confós la investigació amb la publicació interessada d’informacions que convenientment redactades i editades sembla que són obra d’hores de treball per part de periodistes que han baixat a les clavegueres jugant-se el físic per tal que la veritat resplendeixi. En moltes ocasions la majoria dels dossiers arriben a les taules de les redaccions i si el receptor les veu creïbles, en proposa la publicació. També és cert que hi ha dossiers que no passen de la primera taula perquè el seu contingut no es considera fiable. Però per què algunes d’aquestes notícies dites d’investigació tenen ressò en alguns mitjans mentre que d’altres les silencien? Ara mateix podem comprovar que tot el que s’està publicant sobre l’anomenada Operació Catalunya té un gran ressò en els mitjans d’aquí i, en canvi, la majoria dels mitjans de Madrid no en diuen res, com si no existís. Molt diferent, per exemple, del que va passar amb la nota de la UDEF que afirmava que Xavier Trias tenia un compte amagat a Suïssa i que el diari El Mundo en va fer una gran informació, naturalment “fruit de la investigació periodística”.
Sobre el periodisme d’investigació, per exemple, cal preguntar-se com és que de cop i volta han aparegut els documents que poden demostrar que l’Operació Catalunya va existir i que no va ser fruit a la imaginació dels independentistes que es van veure afectats per persecucions i per informacions falses. Ha convingut a algú que ara tot això es fes públic? Serveix per distreure l’atenció d’altres coses? Tot això sense treure mèrits als periodistes que hi estan treballant i que estan fent molta feina.
Vist des de dalt, que hi hagi dossiers o filtracions publicats per determinats mitjans o silenciats per d’altres es deu al fet que la percepció ha guanyat espai a la veritat i confirma allò que deia Flaubert “que no hi ha veritat, només percepció” i que va ratificar Einstein quan va afirmar que “els fets són els fets, però la realitat és la percepció”. Estaria bé que els mitjans advertissin als seus usuaris quan un document, una filtració o una informació contrastada és fruit de la investigació o quan els ha arribat amb un material on hi ha certs interessos en què allò es publiqui, perquè ara com ara trobo que hi ha massa Watergate sense la investigació que l’hauria d’acompanyar.
