Per insípida que sigui, qualsevol pel·lícula ens remet a l’aquí i ara. Pel que fa a ‘Civil War’, molta atenció. Poti-poti de film bèl·lic, thriller de terror existencial, carretera i manta periodística, ens ve a formular un parell de preguntes bàsiques: ¿quin és el risc real d’un govern autoritari? ¿Què pot engendrar la polaritat sociopolítica? El realista i cruent cineasta britànic Alex Garland (Londres, 54 anys) no es talla un pèl. Només cal rememorar l’assalt al Capitoli ianqui en 2021. O quan en 2011, el nostrat president Artur Mas va haver d’accedir al Parlament dins d’un helicòpter. El bo i millor de ‘Civil War’ són els dos primers actes. La ‘road movie’ de Nova York a Washington D.C., quan el sàdic secessionista de torn, fusell d’assalt en mà, juga al gat i la rata amb els periodistes: ‘¿Qué clase de estadounidenses sois?’. Aleshores, ús i abús, ‘Civil War’ esclata càmera en bandolera amb seqüencies agorafòbiques d’un realisme documental i capítols virals sobre com esmicolar la Casa Blanca. En aquest tercer acte, el pretesament definitiu, ‘Civil War’ queda en evidència narrativa, però subratlla els caos d’una rebel·lió magnicida. Pel que fa al periodisme, sobretot el fotogràfic, resta ben clar que prefereix la trinxera al cos a cos. Apocalíptic. En tot cas, ¿segueix sent la premsa el Quart Poder?
Sessió: No iniciada
