Des de fa uns dies, noto una buidor irracional perquè m’he quedat sense una de les rutines del meu dia a dia. Resulta que el meu perruquer/barber, el Pere Saiz, que m’ha pentinat des de fa més de tres dècades, ha decidit jubilar-se per ves a saber quin rampell postnadalenc –potser una promesa d’any nou– i va tancar el negoci el 30 de gener sense previ avís. I ara què farem? No només ell, que s’haurà de buscar una activitat alternativa per omplir els dies, sinó també nosaltres, els clients i clientes de tota la vida –o de mitja vida–, que ens quedem sense el nostre estilista de referència i ens haurem de posar a mans d’algú altre de qui no en sabem res. Perquè el barber/perruquer va més enllà del professional que et talla el cabell quan el portes massa llarg i esdevé incontrolable. En ell hi diposites la teva confiança cega perquè modeli la imatge al seu gust i al teu fins a la propera visita a la perruqueria. I això, siguem o no presumits, no és poc. Amb el Pere Saiz ho tenies, però també un caràcter afable i una animada conversa que et feia passar una bona estona, cada cop més breu perquè la meva cabellera minvant li donava cada vegada menys feina. I parlava del seu poble, Organyà, on pujava a pentinar els veïns i veïnes cada diumenge, i de la seva casa familiar a Cuenca, paisatges de la seva vida que defensava amb passió. Per bo que sigui el relleu, trobarem a faltar tot això. Que tinguis una bona jubilació, Pere. Gràcies per tot.
Sessió: No iniciada
