José Luis Ábalos creu que no té cap responsabilitat, ni és culpable de les milionàries comissions que s’haurien embutxacat uns quants personatges liderats per Koldo Garcia, el que era el seu assessor i home de confiança. Doncs, és molt senzill: se’n diu assumir les responsabilitats polítiques, independents de les penals, que ara com ara no en té cap, tot i que el cas cada dia que passa pinta pitjor. I si la seva imprudència personal en confiar en Koldo Garcia no fos suficient, Ábalos hauria de recordar que Pedro Sánchez i el PSOE van recuperar el govern després d’una moció de censura a Mariano Rajoy amb la promesa de regenerar la vida pública arran de la sentència del cas Gürtel. Ábalos només hauria de ser conseqüent amb el que va dir ell mateix el 31 de maig de 2018 en el Congrés dels Diputats com a portaveu socialista en el debat sobre la moció de censura: “Els espanyols no podem tolerar la corrupció i la indecència com si fos una cosa normal, no podem normalitzar la corrupció”. Ábalos va parlar de “recuperar la dignitat democràtica” i que, per als socialistes, “la decència és una cosa essencial, no accessòria”. Exacte, la decència hauria de ser indestriable de la gestió pública.
Si José Luis Ábalos fos un polític de Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia, Holanda o Suïssa, que són alguns dels països amb menor percepció de corrupció, segons Transparència Internacional, ja hauria dimitit o, probablement, ni tan sols se li hagués acudit tenir com a assessor un personatge amb un passat tèrbol com Koldo Garcia. I no és un problema exclusiu dels polítics, sinó de la societat, de cultura política i de moral. Explica Alejandro Nieto, expresident del CSIC, en el llibre El desgobierno de lo público que “la societat espanyola no s’escandalitza de les corrupcions polítiques perquè no considera aberrants aquestes conductes (…) Una vegada i una altra, polítics notòriament corruptes, denunciats, processats i encara condemnats, han superat amb facilitat la prova de les urnes i han sortit reelegits, demostrant-se així la poca importància que els ciutadans concedeixen a aquesta tatxa”. Tenim els exemples de les comunitats autònomes de València i Madrid, amb casos de corrupció a cabassos i amb presidents imputats i condemnats, cas curiós que no hagin tingut cap incidència a les urnes, o molt escassa. O Catalunya, la corrupció no va afectar mai ni Jordi Pujol, ni Artur Mas. Van continuar guanyant eleccions. La descomposició política de CDC no va ser pels casos de corrupció. Només cal veure com en els últims temps s’intenta rehabilitar la figura de Jordi Pujol.
Això sí, els polítics catalans tenen un avantatge respecte a la resta d’Espanya, el silenci de la majoria dels mitjans de comunicació (i de gran part de l’oposició política). Aquests dies s’està comparant el cas Koldo amb les comissions que es va embutxacar el germà d’Isabel Díaz Ayuso, també es recorda la responsabilitat política que podia tenir l’alcalde de Madrid amb les comissions de Medina i Luceño. A Catalunya fa dècades que es compleix el que va escriure el filòsof austrohongarès Ludwig von Mises: “La corrupció és un mal inherent de tot govern que no està controlat per l’opinió pública”.
Vist des de dalt, mentre la corrupció no penalitzi, o ho faci poc, estem predestinats a conviure amb ella, però Ábalos també hauria de saber que, tot i que cap partit és lliure de tenir corruptes a casa seva, a una formació d’esquerres se li exigeix una resposta diferent d’una de dretes, per molt que el seu problema sigui més terrenal que ètic: la supervivència econòmica personal (i l’aforament, per si de cas).
