No hi ha res més agraït que arribar a un estat de “PAU MENTAL” on el teu cap ja no et demana res, on ha deixat de sofrir i pensar en el que passarà, o que vindrà. En el meu cas no és un estat durador, des de fa molt temps. Trobar aquest estat no és fàcil, però arribar a ell, encara que sigui per un dia mereix molt la pena. La tranquil·litat, que res et preocupi, t’espanti, et faci sentir inquiet. Si sumes a això a més la seguretat que puguis sentir… Es converteix en un moment genial. El mal estar d’una malaltia, d’una pèrdua, de diverses coses poden arribar a ser pitjor del que són, per culpa de la teva ment. Aquesta part que no pots controlar i t’atabala, et supera i fa que et sentis pitjor. I a poc a poc t’enfonsa fins que arribes a tocar el fons. La mala notícia és que estàs en el fons. La bona, encara que no ho creguis, és que ja no pots baixar més. Això suposa que passaràs allí un temps. Després sense ganes, sense força i sense ànims comences a pujar i et sembla que ho fas tan lent que ni ho notes a poc a poc es converteix en una cosa mecànica. Un dia sense més sense gairebé ni adonar-te estàs a dalt del tot. Aquest és un dels moments de pau mental. No saps que fer, on anar, a qui dir-li, et sents feble, fràgil e indefens i et quedes allí adonant-te d’on acabes de sortir i sense l’energia de la felicitat sense cap mena d’energia, però tranquil i en pau mental.
Sessió: No iniciada
