Ens vam conèixer quan començàvem com a periodistes; ell més jove, amb un esperit inquiet i creatiu i un somriure murri als llavis. Després el vaig anar seguint quan va créixer com artista i persona compromesa amb el Pirineu, la cultura i les persones. Sebastià Jordà, Patxanet, Patxa, ens va deixar la setmana passada. Era un activista convençut, ja fos amb una càmera, una falla, un llapis o simplement amb la seva veu i presència. Costa dir adéu a un dels imprescindibles en aquest país petit que és la Ribagorça. Deixes un buit molt gran però una flama encesa per sempre. Que no s’apagui el foc, que brandin més que mai les falles aquest estiu, que la tristesa no venci l’alegria d’haver-te conegut i gaudit. Divendres comença la temporada de falles al Pirineu, amb una més en el foc al faro etern. No és cap consol però l’important més que la quantitat d’anys viscuts és la qualitat, què hem fet amb el temps que ens és donat abans que la mort ens treu de l’escenari. Som l’amor i la memòria que deixem quan marxem. I tu en deixes una garbera. Escolto en bucle Sopa de Cabra: “Com la pols se’n van, mai no tornaran. Però quan la nit s’encén un altre cop miro allà dalt”. Bon viatge, company, mai tant que no mos tornem a trobar.
Sessió: No iniciada
