És innegable que l’anomenat ‘carril-bici’ ha encongit voreres i places de la ciutat, alhora que també ha envaït la calçada per on transiten, amb molta pena i gens de glòria, una ingent quantitat d’automòbils. ¿El carril-bici és necessari? ¿És un vici totèmic de la idealitzada sostenibilitat? ¿Està infrautilitzat o s’ha quedat curt? Per respondre’m a aquests interrogants, dimecres passat, 21 de maig, vaig decidir portar a terme un treball de camp sobre la qüestió. De fet, més que de camp, va estar un treball de banc: assegut en un del carrer Balmes, en la plaça Pau Casals, anava comptabilitzant els ciclistes que circulaven pel carril. Al llarg d’una hora (de 12 a 13 h.), el registre d’usuaris va estar el següent: 42 patinets elèctrics (32 homes, 10 dones) i 5 bicicletes (4 homes, 1 dona). L’edat dels usuaris estava compresa en la franja 16-30 anys, amunt o any avall. Atesa l’hora del dia i en un dimecres laboral, aquest carril-bici just si va arribar a la cinquantena d’usuaris. És a dir, un vehicle de dues rodes cada minut i vint segons. Ignoro si aquesta quantitat s’adequa a les perspectives que havien previst les Begoña Iglesias i Cristina Morón, regidores de Sostenibilitat i Mobilitat, respectivament. Igual si lo senyor alcalde predica amb l’exemple, un dia en bici i l’altre també, la cosa s’animi. ¿Patina el carril-bici?
Sessió: No iniciada
