Pares contra fills, i a l’inrevés. Aquest és un dels cinc conflictes insolubles segons el filòsof George Steiner. O quan no hi ha res a fer. No té solució. D’això va ‘El ser querido’, de Rodrigo Sorogoyen del Amo (Madrid, 44 anys). Si aquesta columna fos de crítica cinematogràfica i no pas safareig pretesament sociocultural, diria que tenim un genuí melodrama familiar al canto. Però Rodrigo (Díaz de Vivar) Sorogoyen és un ‘Cid Campeador’ del Cine d’Autor. És a dir, quan el director va de superestrella. Amb temàtica obsessiva i estil visual radical que el converteixen en Autor de les seves pel·lícules. I aquí tenim el segon conflicte insoluble: Individu contra Societat, i a l’inrevés. O dit altrament: exhibició tòxica de Poder despòtic. Javier Bardem és l’alter ego de Sorogoyen. I la sensible Vicky Luengo la filla díscola i rebotada. Si tenim en compte que el títol d’una pel·li és l’inici del relat, ¿qui és aquest ‘ser querido’ de la història? ¿Es tracta d’un títol irònic? ¿Egocentrisme narcís del director, perdó, l’Autor del film? On, però, ‘El ser querido’ rau d’exhibició pedant, redundant i al capdavall inoperant, és en la riuada de canvis cromàtics al blanc-i-negre, de format panoràmic al 4:3, planificació, punts de vista. Però semblant transhumància formal oblida l’emoció. Així, 03 no es fa estimar massa.
Sessió: No iniciada
