Avui he estat a punt de deixar-vos plantats i deixar buit aquest espai del diari. Certament, no tenia (i segurament no tinc) un tema que us pugui fer patxoca. Ja sabeu, es tracta de la síndrome del Paper en Blanc. Però finalment recorro al comodí de la música, que acostuma a ser agraït per a la majoria de gent. Ja he escrit aquí, almenys una vegada, que m’agrada i m’emociona un cantautor de la Nueva Trova cubana, Frank Delgado. D’ell vaig dir-vos que és enginyós, poètic, divertit i transgressor com cap altre. Amb la voluntat de compartir aquesta meravella, vaig aconsellar a un parell d’amics que l’escoltessin. Doncs res, fredor. L’amic Frank no els hi diu res. Ells s’ho perden, vaig pensar, i també altres coses que no puc reproduir aquí. Ja m’enteneu. En tot cas, no cal donar-li massa tombs. Hi ha tants gustos musicals com oients de cançons. Un altre cubà, Kelvis Ochoa, sí que va entusiasmar a un (de fet, una) dels dos amics. També li vaig recomanar Buena Fe, grup políticament criticable (crec), però amb unes lletres de Premi Nobel de Literatura. Hi ha una cançó d’aquest grup que em representa molt i que ara aquí té tot el sentit. I diu: “Hay quien tiene enemigos que derrotar, tesoros que encontrar, tierras que sembrar, pues yo tengo, yo tengo el papel en blanco, donde me invento, me borro, me vuelvo a tachar, me compongo, desarmo y me vuelvo a armar, mi amuleto, mi credo, mi reto, mi asecho. Papel en blanco”. Doncs ja veieu que al final aquest paper en blanc s’ha omplert de música i de poesia, que no és poca cosa.
Sessió: No iniciada
Menu
