L’antic eslògan dels ferrocarrils espanyols “Papá ven en tren” ara és un sarcasme ofendós. La publicitat no va fer gaire efecte. Hi ha molts amants dels trens: modelisme i maquetes, llibres i documentals d’arreu del món, trens històrics, arquitectura urbana, enginyeria de ponts i camins… però entre nosaltres la Renfe no ha arribat a aconseguir gaire prestigi. La fama costa molt poc de perdre però les empreses públiques, i els monopolis heretats del franquisme, no han pretès mai excel·lir en qualitat ni en el bon tracte a l’usuari malgrat que coneixem algun esforçat treballador que hi ha posat tot l’interès.
La línia de Manresa té més d’un segle i mig. Sembla la mateixa que va estrenar Isabel II: un munt d’hores, el pas feixuc pels altiplans de la Segarra (com per baixar a empènyer o a carregar carbó) i parades aleatòries que suposen un notable retard força habitual. Des d’aquí va cap a l’Aragó. La línia de la costa porta més gent a Barcelona que a la platja. Les connexions amb el sud del país són difícils i poc pensades.
També tenim la línia de la Pobla. Una promesa a mitges, el desitjat ferrocarril de la Noguera-Pallaresa, imaginat pels progressistes, que havia d’arribar al Pirineu i a l’altra banda. Fins i tot va tenir un licor dedicat. Després d’una decadència amenaçadora s’ha revifat com a tren dels llacs amb nova gestió. Ara és el que funciona més bé. I en català. Cal recordar que a bona part de Catalunya mai hem tingut ferrocarrils “catalans” com els que hi ha a l’àrea metropolitana, el Vallès, el Bages i l’Anoia.
El centralisme radial i ofendós de l’Estat ha prioritzat l’alta velocitat. Com a les estacions, on les altres línies estan al fons, pels pobres, s’han deixat decaure les connexions que enforteixen el teixit comarcal i la cohesió del país. Caldrà pedalar molt per tenir un bon servei i perquè se’ns compti amb els mateixos drets i necessitats, si no més, que els de la conurbació metropolitana que cada dia s’exclamen, amb raó. Tots necessitem un transport públic digne i sostenible que arribi on cal.
També s’haurà de veure què passa amb els ferroviaris. Tot el suport a les justes demandes, però és decebedor que la tradició solidària i progressista del col·lectiu no es vegi per enlloc, i arribi el tuf de la dreta espanyolista. I mentrestant gallegen alguns polítics que mai van en tren.
