Les esglésies són la casa de tots, així m’ho van ensenyar de petita. De gran he après que també són dels contribuents que paguem l’obra pública del seu manteniment. Potser per això no entenc que hi hagi tantes esglésies tancades en aquest país, a diferència d’altres països. Les portes de les esglésies haurien de poder estar obertes a tothom a tothora. He anat tres vegades a Sant Llorenç de Lleida, a diferents hores, i sempre l’he trobat tancada, tot i la promoció que se’n fa. El mateix em va passar l’altre dia a Sant Maria de Baldós de Montanyana. Sense parlar de les vegades que he volgut visitar ermites i temples del Pirineu on sempre em trobo amb pany i forrellat. A la majoria d’esglésies no s’hi pot entrar si no és en horari de missa o visita guiada en època turística. Si viatges per França, per exemple, això no passa. Fins als pobles més petits les portes de les esglèsies sempre estan obertes, independentment d’en quin estat de conservació o gestió es trobin. A casa nostra sembla que ni el fet que paguem la conservació d’aquest patrimoni no ens doni dret a poder entrar-hi quan vulguem. Suposo que hi ha temor d’espoli o potser es tracta només de deixadesa, però la casa de tots sembla la casa de ningú.
Sessió: No iniciada
