En aquests temps que corren (més de pressa que mai) els gimnasos s’omplen i les llibreries es buiden, creant generacions en forma i sense res a dir. I si no que ho preguntin a aquestes parelles a qui se’ls veu prenent alguna cosa en una terrassa i cadascú està més pendent del mòbil que d’entaular una conversa o d’intercanviar somriures còmplices entre ells. Ja ningú no pensa que un nen que llegeix, serà un adult que pensa.
El problema és que il·lusionar-se amb una paraula bonica, un t’estimo, una mirada o un m’agrades, en aquesta època ja no vol dir res. La prova la trobem en la manca de romanticisme existent, per això és millor no explicar massa coses íntimes als altres, perquè a l’hora de fer mal la gent té bona memòria.
En aquest sentit, no cal dir tot el que es pensa, el que sí que és necessari és pensar tot el que es diu, encara que el que calla no sempre atorga, de vegades simplement no vol discutir amb idiotes. Ah!, la propera vegada que et diguin que no ets ningú, recorda que ningú és perfecte. El cervell humà és meravellós, tant de bo tothom en tingués un.
La societat actual oprimeix i prohibeix tantes coses que els rebels amb prou feines arriben ja a desobeir-ho tot. Les lleis hi són per maleir-les, perquè estan fetes a mida per als interessats que ostenten el poder. No hi ha justícia. Abans ens divertíem amb els veritables ‘Payasos de la Tele’ i ara ens posem malalts en veure tants polítics fent el pallasso a la tele… Oh yeah!
