El diccionari de la Real Academia Española no para d’afegir paraules noves. Les noves entrades no paren de generar controvèrsia perquè no paren d’ingressar una multitud de préstecs d’altres països principalment anglosaxonismes, que s’oposen als termes tradicionals.
Molts dels vocables agregats en els darrers temps expressen fins i tot certa comicitat, com és el cas d’‘amigovio’, una mena de fusió d’‘amigo’ i ‘novio’, referint-se a una persona que manté amb una altra una relació de menor compromís formal que un festeig.
L’estrany és que al seu lloc no es digui ‘follamigo’ com es diu al carrer. Tot evoluciona de manera tan rara que allò que abans anomenàvem ‘poner los cuernos’ ara es diu ‘tenir una relació oberta’. Molts vocables estan associats a la tecnologia com tableta, hipervínculo o wifi; altres a les xarxes socials com tuit, tuitear o bloguero, i altres als negocis com coach, mileurista o establishment.
Moltes paraules de l’anglès tenen la versió llatina o spanglish. Quan vaig fer la mili vaig aprendre una paraula que es feia servir diàriament per anunciar que era l’hora d’anar a dinar. Es deia l’hora del ‘papeo’ i, curiosament, no va ser admesa fins a quatre dècades després. Com la maria per referir-se a la marihuana.
De mica en mica la llengua més rica es va aixafant per la més pobra. L’anglès inclou amb una paraula el que en espanyol es diu amb deu o més, perquè en riquesa de vocabulari no hi ha qui guanyi les llengües hereves del llatí. Les paraules volen i allò escrit roman, “pero yo te prometo inventar un lenguaje nuevo para ti”.
Com canta El Último de la Fila, “palabras que son cansancio”… Oh yeah!
