D’uns anys ençà les ciutats han avançat molt en l’eliminació de barreres arquitectòniques. Tanmateix, hi ha un aspecte que no es té gaire en compte i que és d’una importància cabdal per facilitar la mobilitat de les persones. Em refereixo a la mida de la lletra dels rètols, cartells, tiquets i altres elements informatius imprescindibles per anar pel món. Per exemple, els rètols dels horaris a les parades d’autobús són pensats per persones amb la visió intacta. Per acabar-ho d’adobar, els panells són ben amunt com si tothom que agafa l’autobús jugués a bàsquet. És impossible clissar els horaris ocularment sense cagar-la. No diguem la mania que hi ha d’estalviar cos de lletra en els tiquets del tren. No encertes mai el seient assignat. Tant pot ser el 10B com el 10D fins que arriba un viatger amb bona vista. No vull ni parlar de les instruccions dels congelats o de la combinació per accedir als serveis d’alguns bars. L’altre dia, en un Viena de Barcelona, entre petit que era el paperet on posava la clau d’accés i els nervis per descansar el cos, hi va anar d’un través de dit de fer-m’ho a sobre. Penseu una mica més en els que tenim el lluc desgastat, home!
Sessió: No iniciada
