“És curiós que per fi s’estigui prestant atenció al futur, ja que potser no en tinguem un altre”. És una reflexió de l’escriptor Arthur C. Clarke, que –ell sí– es va interessar pel futur i en va escriure la seva visió a les seves novel·les. No hi ha boles de vidre ni podem viatjar en el temps, però no cal tenir un coeficient intel·lectual massa elevat per intuir que tal com s’està comportant la humanitat, el futur no és massa falaguer. Sembla com si una poderosa força superior inexplicable ens tingués abduïts i ens estigués empenyent cap a l’abisme. Ens permet que cada vegada tinguem més instruments per fer-nos la vida més fàcil i resulta que els utilitzem per tot el contrari i quan ens adonem del que en realitat són, ja és massa tard. I ara ha arribat el nou hit: la intel·ligència artificial, amb unes possibilitats espectaculars, però que també té una cara fosca en molts àmbits que ens acabarà engolint si no hi fem res. Un dels seus grans peròs és que els servidors que operen en centres de dades gasten força energia i a més generen molta calor per als seus càlculs. Per evitar sobreescalfaments, es requereix un refredament constant, el que representa una despesa molt elevada d’aigua. Només faltava aquesta! Tenint en compte en mans de qui estan els països més poderosos i les seves prioritats, estem ben arreglats. Clarke ja ho tenia clar fa temps quan va sentenciar: “El futur ja no és el que solia ser”.
Sessió: No iniciada
