La setmana passada s’anunciava la notícia que Podem sortia del grup parlamentari de Sumar i se n’anava al grup mixt. Segons diuen, ho fan per tenir veu pròpia i perfil polític. Parlant clar, ho fan per negociar de tu a tu amb el PSOE perquè els seus cinc diputats són claus per formar la majoria absoluta que el govern necessita i poder aprovar pressupostos, lleis, etc. Aquest és només l’últim entrebanc des que Pedro Sánchez va ser investit president no fa ni un mes. Si analitzem el panorama amb certa perspectiva, veurem que la complexitat d’aquesta legislatura és inèdita, molt més difícil que l’anterior. La majoria absoluta requereix 176 diputats i per aconseguir-los, Pedro Sánchez necessita el suport del PSOE, Sumar, ERC, PNB, Bildu, BNG i ara, Podem.
Escissió a l’esquerra del PSOE. La ruptura entre Sumar i Podem serà un nou mal de cap per a Sánchez, bàsicament perquè Podem voldrà sobreviure fora de l’univers de Yolanda Díaz i per assolir-ho haurà de visualitzar la utilitat dels seus vots. I això vol dir, o bé tombar alguna votació important del govern o bé, obtenir “concessions” importants per part del PSOE. Ideològiques sobretot.
Les eleccions basques a la cantonada. Paral·lelament, Sánchez necessita tots onze vots abertzales. Els sis de Bildu i els cinc del PNB. I això, pocs mesos abans d’unes eleccions basques on els dos partits es diputaran l’hegemonia. Per primera vegada sembla que Bildu pot guanyar les eleccions basques i d’aquí el canvi del candidat dels nacionalistes bascos. Però més enllà de qui acabi guanyant les eleccions, s’haurà de configurar una majoria parlamentària i aquí el PSE-PSOE tindrà la clau. Seran els socialistes qui decideixin l’inquilí de la lehendakaritza?
La lluita per l’hegemonia en l’independentisme català. Per si tot això no fos poc, a més, Sánchez necessita el suport dels dos partits independentistes catalans que fa onze anys que lluiten per liderar l’independentisme. Ho vàrem veure amb el verificador i la taula de negociació a Suïssa de Junts per Catalunya i el PSOE. Ho veurem aviat amb la d’ERC? Hi haurà una competència ferotge per veure qui aconsegueix treure més concessions a Sánchez. I no oblidem que les eleccions catalanes també estan a la cantonada. És probable que tant Junts com ERC utilitzin el Congrés dels Diputats com un nou camp de batalla…
Una oposició duríssima. Ho veiem en tots els àmbits, l’oposició PP-Vox no donarà ni un dia de treva al nou govern de PSOE i Sumar. De fet, el principal partit del Congrés, continua manifestant-se dia sí dia també contra Sánchez i l’amnistia. A més, continuen les concentracions diàries a la seu de Ferraz. El PP té majoria al Senat i l’emprarà per desgastar el govern igual que les comunitats autònomes que governa, que són majoria, amb Madrid al capdavant.
A l’oposició política hi hem de sumar l’oposició institucional. Segurament serà menys sorollosa però més efectiva: jutges, mitjans de comunicació, alts funcionaris, militars i policies. Bona part d’allò que entenem com a “estat” està activat contra el govern Sánchez i els partits que configuren una majoria progressista. I ho faran notar sempre que puguin al llarg del mandat. La premsa tindrà un paper destacat en aquest front d’oposició com el que va tenir en els anys noranta.
Vist des de dalt, amb tot el que hi ha, ja ens podem fer la idea que aquesta serà la legislatura més complexa de la història recent. No només perquè es necessiten els vots de vuit partits per tirar endavant el país, sinó també perquè aquesta majoria, dista molt de ser hegemònica. Dins aquesta majoria de “progrés” hi trobem partits d’extrema esquerra, d’esquerres, de centre i de dretes. I en l’àmbit nacional la diversitat també és molt similar. A més, hi ha una competència ferotge entre els sobiranistes d’esquerra i de centre per aconseguir un lideratge que poden tenir en les pròximes eleccions catalanes i basques. I davant, no només hi ha una dreta desbocada sinó també una bona part de l’aparell de l’estat. No serà gens fàcil arribar a la meitat del mandat.
De tota manera, una cosa tinc molt clara. Si al final la legislatura dura força, i s’arriba més o menys fins al final, em temo que el mapa polític català que quedarà després d’aquests quatre anys no tindrà res a veure amb l’actual. No puc predir el futur, però auguro que el desgast serà irreversible.
