Quan la majoria de la gent ja ha tornat de vacances als seus llocs de rutina, sembla que una invasió de repel·lents insectes s’ha instal·lat a gust entre la població. Aquest insepte dípter tan familiar per a tots, de tres a quatre mil·límetres de llarg, cos cilíndric de color terrós, cap amb dues antenes, dos palps en forma de ploma i una trompa recta armada interiorment d’un fibló; peus llargs i molt fins i dues ales transparents que amb el seu ràpid moviment produeixen un brunzit agut semblant al so d’una ‘trompetilla’.
Doncs bé, el mosquit ens molesta sense treva i la ciutat es troba atacada per una autèntica plaga d’aquests xucòpters. Curiosament, el mascle viu dels sucs de les flors, mentre que la femella xucla la sang de les persones i dels animals de pell fina, produint amb la picada inflamació ràpida acompanyada de picor.
Els mosquits són molt molestos i de vegades fins i tot es tornen immunes als remeis que els humans s’inventen per combatre’ls. En els dies calorosos és quan més pesats estan i veure’ls atacar al núvol com a exèrcit és un autèntic incordi. Gran part de la ciutadania està patint aquests dies el sever atac d’aquests molestos invertebrats que quan es posen farrucs no n’hi ha que els suportin. Potser per aquest cansament que produeixen The Doors van compondre el tema més rar de la seva trajectòria.
Jim Morrison ja pertanyia al Club-27 i era al Gran Hotel quan va aparèixer un altre àlbum, ‘Full circle’ (1972), que inclou ‘The mosquito’, un tema que repeteix insistentment i amb gràcia “No me moleste mosquito”, en hispà i amb el verb en singular. Són temps d’entonar: “No me moleste mosquito”… Oh yeah!
