Un dels objectius de la democràcia és aconseguir que els rivals i, en general, els ciutadans canviïn d’opinió. Per recomptar qui ha captat més adeptes d’altres partits, cada quatre anys se celebren eleccions a les institucions. Qui no ha votat alguna vegada opcions distintes? Quin polític no ha canviat de partit alguna volta? En essència democràtica, atreure’s el contrincant no ha d’estranyar ningú. Que el PP busqui diputats socialistes contraris a l’amnistia hauria de ser tan normal com que el PSOE busqués atreure diputats del PP favorables a la reconciliació. Encara més, els Tribunals van consagrar que l’escó no és del partit, sinó del diputat o regidor. Forçant el sil·logisme podríem dir que la disciplina de vot és inconstitucional. El problema sorgeix quan tothom creu indubtable que si algun diputat canvia de pensar, ho fa per interessos materials i no per una transformació honesta de criteri. I ja se sap com van acabar els trànsfugues Audax, Ditalco i Minuro quan van anar a cobrar la mort de Viriat. El cònsol Quinto Servilio Cepion va aviar aquella màxima que encara plana pels hemicicles: “Roma no paga els traïdors”.
Sessió: No iniciada
