L’assassinat d’un nen d’11 anys a Villanueva de la Cañada no és només una tragèdia, és un símptoma. Un símptoma d’un sistema que reacciona tard, malament i sempre després del que és irreversible. Durant anys, la salut mental ha estat el gran discurs pendent, es promet, però pocs cops es reforça de debò. Quan passa una cosa així, apareix l’explicació “tenia problemes psiquiàtrics”, com si fos un fet aïllat i inevitable, i no ho és. És el resultat de manca de seguiment, recursos insuficients i prevenció inexistent. Però alhora, la resposta social tampoc no ajuda. Soroll, morbositat i culpables improvisats. Indignació, però poca exigència sostinguda. El que és incòmode és admetre-ho ja que no estem fallant només en seguretat, sinó en anticipació. I mentre això no canviï, aquests casos continuaran tractant-se com a excepcions… quan en realitat són advertiments ignorats. S’ha de ficar fil a l’agulla ja!
Sessió: No iniciada
