El percentatge de persones que s’impliquen en accions públiques, sortint de casa seva, és molt baix, encara que a Catalunya el teixit associatiu voluntari és dels més alts de l’Estat espanyol. El nombre de militants dels partits polítics a Catalunya segons xifres de 2024 no arriba a les 40.000 persones, incloent els que tenen un càrrec públic, un 0,5% de la població.
La finalitat dels partits polítics –i dels polítics– és el servei comú, servir a la societat, però aquesta no és la percepció que té la majoria de la gent que es queixa que sembla existeixen prioritàriament preocupats pel propi partit, per guanyar eleccions, manar i ocupar càrrecs remunerats. Aquesta desvinculació social és un perill per la democràcia, ja que disminueix el sentit de la vida pública. Crea una desafecció a la cosa pública i una radicalització de les posicions, passant, sobretot els joves, que són els més inconformistes i que fa anys eren més de les anomenades “esquerres”, a votar els partits extremistes d’ultradreta. Es pensa que els problemes de supervivència que pateixen els joves i no tant joves és el que els porta a aferrar-se a les ideologies i discursos que donen les culpes als que han governat o governen i prometen la solució ràpida a qüestions que són molt difícils de resoldre. Partits polítics populistes, sols preocupats per arribar al poder fan ofertes de solució ràpida d’aquests problemes, i és fàcil que, en la desesperació encara que no reconeguda, s’hi agafi la gent més necessitada que vota.
Així, davant la manca d’habitatge i de feines ben remunerades, així com l’atur i la disminució de la seguretat, és fàcil donar les culpes als nouvinguts, als immigrants.
La democràcia té el repte d’haver de passar “examen” cada quatre anys, en les eleccions. Molts dels principals problemes del país estan cronificats i la seva solució requereix abordatges valents estructurals que durant uns anys afectaran negativament a la població que ja està acostumada a un statu quo determinat. Aquest fet pot fer perdre eleccions. La crisi i inestabilitat política francesa n’és un exemple.
Caldria que els partits polítics posessin el bé comú sobre el particular, i per resoldre aquests grans reptes els que ara governen i els que estan a la oposició dialoguessin i aconseguissin acords en bé del país. Això es va aconseguir als inicis de la democràcia en l’elaboració de la Constitució i desprès en els Pactes de la Moncloa. Tan malament hem evolucionat que avui dia no és possible arribar a pactes de país?
Un fort teixit social ajuda a la democràcia. Moltes associacions disminueixen la polarització política que impedeix el diàleg totalment necessari en democràcia.
Cal que la ciutadania s’impliqui més en la vida pública amb sentit de cercar el bé comú i no sols l’individual. Militar en partits polítics no extremistes i en associacions ciutadanes té una gran importància. Tinc l’esperança que, abans que toquem fons i ens hi veiem abocats per força, s’aconsegueixi revertir aquesta situació.
