Nano

Un company de feina (i, tanmateix, amic), en Sergi, acostuma a fer servir el terme “nano”. Entenc que es refereix a l’accepció de la paraula que equival a “nen”. Busco al diccionari i nano vol dir la mil milionèsima part, especialment usat en el sistema mètric decimal. També pot ser un capgròs. A Google, afegeixo, es diu que Nano és un diminutiu de Fernando, com ara el pilot Fernando Alonso. Però avancem. Hom sap que no soc un gran amant dels gossos, ans al contrari. Però, ves per on, ara tinc una certa relació amb un ca anomenat Nano. És adoptat (com ha de ser) i viu amb tres dones. És el rei de la casa. Per circumstàncies que no explicaré aquí, fa poc em vaig haver de quedar sol amb el Nano. Primer va bordar una mica i jo em vaig ficar borde i vaig amenaçar-lo de marxar. Desconec si em va entendre, però el cert és que va callar, va agafar una pilota amb la boca i em va reptar a jugar amb ell, la qual cosa no vaig fer (digueu-me avorrit). Cansat, vaig decidir estirar-me al sofà i el Nano es va situar prop de les meves cames, em va llepar una mica i amigablement es va adormir amb aquest enemic confés de la raça canina. I vam fer una bona migdiada plegats. Hi ha qui pensa que amb aquesta anècdota he cedit a l’encant dels gossos. I que el següent serà portar-lo al carrer i jugar amb ell en qualsevol descampat. No ho sé, crec que encara no estic preparat. Un amic es queixa que ara s’humanitza massa els gossos. I diria que té raó. De fet, el Nano, de vegades, té mirada de bona persona. I aquí ho deixo.