Hem viscut una setmana d’exaltació patriòtica espanyola al voltant de la celebració del 12 d’octubre i la commemoració del descobriment i conquesta de bona part d’Amèrica pels espanyols, fa més de cinc-cents anys. De fet, l’exaltació nacionalista ha estat molt més intensa pel costat de la dreta conservadora, que va vilipendiar el president del govern espanyol durant la desfilada militar i li va caure la bava en veure una princesa d’Astúries vestida de militar.
En principi, a mi ni em va ni em ve. Senzillament, perquè no em sento integrant d’aquesta nació espanyola que reivindiquen, ni tampoc em sento representat per aquesta monarquia rància que es personalitza en els actuals reis i els seus descendents. Però també perquè aquesta mena d’efusions nacionalistes em semblen reprovables, siguin de la nació que siguin, inclosa naturalment la catalana. Aquell “soy español, ¿a qué quieres que te gane?” (exactament igual com si fos “sóc català, ¿a què vols que et guanyi?) no em sembla de rebut, ni tan sols en pla humorístic.
Tots venim d’una mare i d’un pare, i tots naixem i pertanyem a una determinada nació que en la major part dels casos no hem triat. Normalment ens els estimem i crec que els hem de defensar perquè si no ho fem nosaltres és poc probable que ho faci ningú més. Però d’això a proclamar-los els millors hi ha una gran distància. Jo soc calb i em defensaré de qualsevol denigració que es faci de la calvície. Però no m’atreviré mai a dir que els calbs som millors persones o més intel·ligents (tot i que no ho descarto). Doncs bé, el nacionalisme espanyol que hem vist aquesta setmana m’ha semblat que anava d’això: que Espanya era una nació exemplar, triomfadora i triomfant per sobre de les altres.
Abans he dit que tot això ni em va ni em ve, però crec que m’he equivocat. Nosaltres el catalans hem estat i continuem sent víctimes directes d’aquest sentiment nacionalista espanyol. De fet, Espanya va acabar perdent tot aquell mig mon que havia conquerit, pèrdua que probablement encara no ha paït. De fet cada cop hi ha més estats americans que blasmen la conquesta espanyola i es neguen a celebrar l’anomenada festa de la hispanitat. Però aquests nacionalistes espanyols la continuen reivindicant.
El problema és que, en aquesta situació, qualsevol qüestionament de la unitat nacional espanyola és considerada com un atac al mateix estat. Aquest nacionalisme excloent és incapaç d’entendre que dins d’un mateix estat hi poden conviure diverses nacions i que això enriqueix i no degrada. En un moment en què estem intentant construir una Unió Europea amb nacions i cultures absolutament diverses, és difícil de comprendre que molts espanyols es resisteixin a assumir que dins de l’Estat espanyol hi conviuen també nacions i cultures diverses. Aquest nacionalisme espanyol agressiu i excloent és el que fa trontollar i arriba a impedir la convivència pacífica entre tots els pobles de la península ibèrica. Fa temps que en va excloure Portugal, que mereixeria un capítol a part. I ara està a punt d’impedir un projecte conjunt que molts, sense sentir-nos nacionals espanyols, podríem estar disposats a construir.
He esmentat de passada el paper de Leonor Borbón, que ha extasiat bona part de la societat espanyola en les celebracions d’aquesta setmana. Ha tingut el mèrit d’haver unit la qüestió de la monarquia i l’exèrcit en una mateixa imatge. Jo em declaro republicà i antimilitarista i per tant no crec que us pugui transmetre una opinió gaire imparcial sobre aquest tema. Però si que us voldria proposar una reflexió: com és que és la dreta més conservadora la que es mostra més a favor de la tradició monàrquica i de les manifestacions més militaristes del poder?
Però per damunt de tot; si aquest nacionalisme espanyol és rebutjable, aprenguem a evitar construir-ne un de català que s’hi pugui assemblar de cap manera.
