El grup valencià La Fúmiga ha anunciat la seva separació després de tretze anys de trajectòria, 500 concerts, dos discs d’or i més de 150 milions de reproduccions a Spotify. La banda d’Alzira, habitual en moltes festes majors de les terres de Lleida, clourà la seva carrera musical l’octubre de 2026 amb un doble concert. Si res no es torç, serem tota la família d’aquí un any al Sant Jordi Club per veure-hi el seu comiat.
Vaig descobrir La Fúmiga gràcies a la cançó Mediterrània que les meves filles escoltaven freqüentment i a l’actuació del grup a les Festes de Maig de Lleida de 2022, que la meva dona i jo vam seguir des de primera fila –encuriosits primer i engrescats després–, entre una certa indiferència general.
L’adeu de La Fúmiga, com abans els de Txarango, Zoo, Smoking Souls o Aspencat, confirma la desaparició d’un estil de música en català amb significació política, preocupació social i reivindicació de la diversitat sexual. “Seràs la veu d’eixe Poble que crida, /que es deixa la vida, que mira endavant. / Seràs camí, seràs por diluïda entre besos i arraps. / Serem l’exercit que no vol la guerra, /que cuida la terra que endolça la mar. / Serem el tro que farà despertar /la ràbia del no passaran!”, canta La Fúmiga a la cançó ‘Monstres i gegants’.
Ara ja no primen el missatge o la reivindicació sociopolítica, sinó els ritmes encomanadissos de grups d’èxit com els Figa Flawas o The Tyets. La part positiva de tot plegat és que la música feta en català abasta tots els estils, també els més comercials, però aquesta nova realitat sembla el reflex d’una joventut cada cop més desconnectada de la política (potser per desengany) i amb una preocupació social que tendeix a ser minoritària.
La mateixa plataforma Spotify deixa constància d’aquests canvis. La categoria de música en català s’ha diluït amb el temps i les cançons fetes en aquest idioma es classifiquen ara en funció de l’estil, no pas de la llengua.
Woodstock i els primers festivals de Canet dels anys 70 estan sobradament superats, però tampoc no és qüestió de tornar als guateques dels 60 i 70’s. Tothom ha de tenir el seu espai, també en la música, tot i que la realitat sembla fer-ho cada cop més difícil.
