Molts pensen que l’òpera és una senyora grossa que per més que li clavin ganivets no para de cridar, mentre que altres opinen que el rock és només soroll. N’hi ha que diuen que el jazz és per a madurets desencantats que busquen fer una caneta a l’aire agafats a un ‘gintònic’ i altres que el punk és per a gent combativa sense escrúpols que s’arrossega amb el ‘kalimotxo’.
També n’hi ha que opinen que la música clàssica és pròpia del badall, alhora que els de més enllà critiquen que el pop està prest per mastegar chiclé d’usar i llençar. El reggae s’associa amb el fum de riure que permet prescindir dels solos de guitarra i el rap amb els de la gorra amb pantalons cagaus.
El folk fa olor de vell i la cançó d’autor s’atribueix moltes vegades als ‘cansautors’. El heavy porta canelleres i el metall, grenyes. El flamenc es relaciona amb els gitanos, la fusió amb la nova onada de l’hippisme perroflauta i l’electrònica amb els ‘peladillas chufleros’ que si no van cecs de pastilles no suporten ni ells tanta ‘xumba-xunga’.
La música lleugera es diu així perquè alleugereix el ventre i convida a cagar per la penosa que sol ser i del reguetón millor no parlar ja que en lloc de cantar badallen i el ‘perreo perreo’ és d’allò més vulgar. Així arribem a la gran dimensió de l’horterisme. No cal seguir repassant gèneres, estils i tendències perquè només hi ha dos tipus de música: la bona i la dolenta.
En el meu cas, si algun dia desaparec, busca’m a cada cançó de rock que escoltis… Oh yeah!
