Ha mort Carme Junyent, lingüista, professora de Filologia a la UB i ferma defensora del català, amb criteri propi i sentit comú. No va tenir mai por de dir el que pensava, era una activista sàvia, amb profund amor i coneixement de la llengua. Va posar en qüestió el llenguatge inclusiu i va publicar un llibre amb altres filòlogues on en parlaven. Això li va valer les crítiques aferrissades d’algunes feministes, a ella, una feminista ‘avant la lettre’, que no necessitava lliçons de ningú. Va desenvolupar la seva investigació sobre llengües amenaçades, antropologia lingüística i llengües de la immigració a Catalunya. Presidia el consell assessor del Govern per a la preservació del català a l’escola. Feia 30 anys que alertava de la mala salut de la llengua catalana i en defensava el seu ús social per damunt de tot prejudici, per assegurar-ne la supervivència. Tres articles seus circulen aquests dies per recordar-la: un sobre el valor de la soledat i la llibertat, un altre sobre l’última fase de la vida abans de la mort i un altre sobre la dificultat de morir-se en català. Tots tres defineixen un esperit culte i lliure, rigorós i lúcid. Una ‘rara avis’ en un país que, com va dir Montserrat Roig, està ple de llepaculs.
Sessió: No iniciada
