L’expresident dels Estats Units James Earl Carter va morir ahir als 100 anys, segons va informar The Carter Center. Feia gairebé dos anys que rebia cures pal·liatives després de diverses hospitalitzacions per un càncer cerebral. Trenta-novè president dels EUA, Jimmy Carter va ocupar la Casa Blanca entre el 1977 i el 1981, un període de turbulències en l’esfera internacional. La caiguda del Sha a l’Iran i la invasió soviètica de l’Afganistan van marcar els darrers anys de la seva presidència, si bé serà recordat sobretot pel seu paper en el conflicte àrab-israelià amb els Acords de Camp David. Un episodi diplomàtic històric pel qual va obtenir el Premi Nobel de la Pau el 2002.
Malgrat la seva escassa experiència en política exterior quan es va postular com a candidat a la Casa Blanca, aquest demòcrata sureny va acabar destacant precisament en aquesta cartera. Per fites com la normalització de les relacions entre Israel i Egipte, i fracassos com la llarga crisi dels ostatges estatunidencs a l’Iran. Per aquest i d’altres fiascos econòmics i comunicatius, Carter es va haver de conformar amb un sol mandat.
Nascut el 1924 a Plains, a l’estat de Geòrgia, Jimmy Carter va créixer en una família cristiana que portava una granja de cacauets en els anys de la segregació racial. Educat amb mà de ferro per un pare empresari i una mare infermera, Carter va entrar a l’acadèmia de la Marina de Guerra dels Estats Units just quan acabava d’esclatar la Segona Guerra Mundial. No va ser a temps d’entrar en combat, però es va especialitzar en submarins i reactors. Carter, casat i amb tres fills, va fer el salt a la política com a candidat demòcrata al senat de l’estat de Geòrgia. El 1965 va guanyar la reelecció (l’única de la seva carrera política) i, després d’un intent fallit, el 1971 es va convertir en el governador de Geòrgia amb una campanya en què va defugir, com havia fet fins llavors, la discriminació racial als EUA. Per això va ser tota una sorpresa quan en el seu discurs inaugural va dir: “Francament, l’era de la discriminació racial s’ha acabat (…). Ni els pobres, els rurals, els dèbils o els negres haurien d’haver de suportar mai la càrrega addicional de ser privats de l’oportunitat d’una educació, una feina o simplement de justícia”. Aquestes paraules van captar l’atenció dels mitjans nacionals i van ser el seu trampolí a la presidència dels EUA. Progressista en àmbits com el medi ambient, se’l considerava conservador en aspectes econòmics.
Amb ganes de girar full al Watergate, el 1977 els estatunidencs van donar la presidència a Jimmy Carter, que en campanya havia jugat la carta de la humilitat i la integritat per contraposar-se a Richard Nixon, caigut en desgràcia per espiar i boicotejar els seus rivals. El seu primer gran èxit en política exterior va ser el retorn del Canal de Panamà als panamenys. Però on va invertir més capital polític va ser al Pròxim Orient. En una cimera de 13 dies a Camp David amb el llavors primer ministre israelià Menájem Beguín i el president egipci Anwar el-Sadat, Carter va aconseguir tancar un pacte històric entre Egipte i Israel que ha garantit la pau entre tots dos països des del 1979. Més a l’est, Carter també va normalitzar part de les relacions amb la Xina.
En la recta final del seu mandat i sense resoldre el problema de l’estagflació, Carter va encadenar una sèrie de crisis – la dels ostatges a l’Iran i la invasió russa de l’Afganistan– que van acabar de sentenciar la seva presidència. Un grup de rebels iranians va mantenir 52 ostatges a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran durant més de 400 dies. Va ser un dels episodis més humiliants per a la política exterior nord-americana, i no es va acabar fins que van accedir a alliberar-los el 20 de gener del 1981. Aquell dia abandonava la Casa Blanca per deixar pas al republicà Ronald Reagan. Dos dècades després va rebre el Nobel de la Pau i va treballar intensament per la resolució de conflictes amb la seva fundació.
