Els temps que corren no són gens saludables, ni pel cos ni per l’esperit. Al marge que la humanitat s’està enverinant amb tants productes envasats que inevitablement condueixen al càncer del que sigui, la moral dels éssers humans està per terra.
La societat de consum està consumint -valgui la redundància- l’existència dels terrícoles, mentre els polítics segueixen fent de les seves. Una prova d’aquest desengany es reflecteix a les samarretes divertides que tant els agraden lluir als més atrevits. Fins fa poc, les frases serigrafiades tenien la seva gràcia irònica, com la de “No necesito google, mi mujer ya lo sabe todo”, però ara destil·len una gran amargor, malgrat mantenir el bon humor, com la que diu: “No podemos apretarnos el cinturón y bajarnos los pantalones al mismo tiempo”.
Però això no és tot, perquè sembla que un nou refranyer ha nascut. Serveixi una selecció com a exemple: “En casa del herrero, cartilla del paro”, “¿Lo prometido es deuda?”, “A la cama no te irás sin deber un poco más”, “No por mucho recortar nos rescatan más temprano”, “Todos los caminos nos llevan a la cola del inem”, “A río revuelto, ganancia de rescatadores”, “Más vale euro en mano que ciento en el banco”, “Al ciudadano honesto todo son impuestos, al defraudador todo son favores”, “A la cama no te irás sin tener un recorte más”, “Ojos que no ven impuesto que te clavan” o “El perro de San Roque no tiene rabo porque el gobierno se lo ha cortado”.
No és estrany, doncs, que per oblidar les penes altres passegin orgullosos lemes com: “Soy un sol: salgo y me pongo”. L’‘Eterno desencanto’ de la meva primera novel·la està servit, mentre sona de fons una cançó de Los Suaves: “Hoy el cielo es de cemento, parece que dios está muerto. Golpean la puerta de casa, mensajeros de desgracia… Al sur de la gran ciudad, Satanás anda de fiesta”. Una condemna de moltes i molt ‘Malas noticias’. Oh yeah!
