El centenari de Joan Oró i Florensa s’ha escaigut aquest 26 d’octubre. Aquest mateix dia l’amic Casimir Jové ens va explicar –i per què no!- la relació del nostre científic amb Carl Sagan, Arthur C. Clarke o Isaac Asimov. Aquest juliol, un intel·ligent repertori escollit pel Quartet Prysma amb Iolanda Dolcet suggeria una possible banda sonora de les vivències de l’investigador: música catalana i americana i universal. I cal veure les exposicions com la que ara mateix tenim a Lleida, a l’IEI, les xerrades, audiovisuals o publicacions.
Ens expliquen que, treballant de nit a casa, un jove pastisser tenia l’acudit de mirar el cel. I no sabrem mai, i potser no és feina nostra, quina motivació personal, espiritual, afectiva, filosòfica.. empenyia aquell noi de Lleida a esbrinar el sentit d’aquell univers que es manifesta des de fa milers d’anys a tots els humans amb una llum especial. Joan Oró va voler descobrir què hi havia en aquella llum i a la vegada ens va ajudar a descobrir què hi ha en la llum primigènia, en l’origen de la vida, en el secret de l’existència.
Investigant aquesta llum, el mestratge de Joan Oró no va esborrar de cap manera tot el bagatge personal i col·lectiu de la seva cultura i de les seves arrels. La farina, l’aigua, el llevat i el foc no eren aliens a la bioquímica, a les anàlisis de les mostres lunars, ni als experiments de sofisticats laboratoris que imaginaríem a l’Entreprise amb un doctor d’orelles punxegudes.
Joan Oró, des de la humilitat d’un pastisser que sabia compartir taula amb alts mandataris mundials però també amb el Marquès de Pota, tractava les reaccions químiques com el que són, els elements de la taula al lloc que se’ls havia adjudicat amb la seva excepcional combinatòria. Però no defugia, de cap manera, que cada reacció química, cada esgraó de l’evolució biològica, era també un repte moral per aconseguir que l’experiència de la humanitat, que l’evolució, ens pugui dur a la millora, i pugui ajudar a establir la pau. La Pau al món!. Llegim els missatges de polítics vius i morts, de profetes de mil cultures, de líders econòmics, de mestres espirituals… però no ens hem parat a llegir el què diuen molts científics que, com Joan Oró, tenen un sòlid fonament ètic que condiciona tota la seva feina.
Reconèixer que som part d’un univers canviant, una part minúscula però tant important com qualsevol altra, assumint fins i tot un factor d’atzar o alguna energia essencial que no tenim apamada, ens fa petits, potser, però també ens fa lliures i iguals. Tots i cadascun portem al nostre ADN –que ell va ajudar a esbrinar– una petita porció de la llum de l’Univers, i una mica d’essència de la humanitat, que ens fa éssers evolucionats i amb consciència. I aquesta consciència fa dels bons científics uns mestres generosos que sumen la seva dedicació voluntariosa i tenaç a la de tants altres fins a dotar-nos d’uns coneixements i d’unes tecnologies que ens fan la vida més còmoda, la supervivència més fàcil i, si ho sabem llegir bé, la convivència més agradable i solidària. Segurament ens falta entendre aquesta part del discurs que molts s’han saltat per no ensenyar algunes vergonyes.
Joan Oró ens ha explicat que es pot ser un gran científic mundial sense deixar de ser català i de Lleida; que es pot ser un investigador d’alt nivell sense deixar de ser amable i generós; que es pot estudiar l’essència de l’univers i el firmament sense menystenir l’aigua, la farina, el llevat, la sal, el foc i la saviesa ancestral. I encara més, Joan Oró ens ha ensenyat que l’evolució de la humanitat és un camí de millora, una solució cap a la Pau. Que la seva força ens acompanyi uns quants centenaris més!
