Aquest dimarts, vigília de Tots Sants, el Poder Judicial va donar a conèixer una sentència dictada pel Tribunal Suprem que pretén fixar doctrina sobre un tema que ens afecta a tots, d’una manera o altra. És possible que l’agitació política i mediàtica que estem vivint hagi fet passar una mica desapercebuda aquesta notícia i per això m’agradaria destacar-ne la transcendència.
La sentència resol una reclamació d’indemnització formulada per un establiment hoteler de Granada contra l’Estat, pels perjudicis que va patir per causa de les restriccions imposades l’any 2020 per fer front a la pandèmia. En l’actualitat son més de mil els recursos similars que té pendents de resoldre la sala contenciosa del Tribunal Suprem i aquest és el primer en què ha dictat sentència. En el moment de redactar aquest article no tinc accés al seu text íntegre, però la nota feta pública i les notícies que han anat apareixent crec que ens permeten tenir-ne una idea prou precisa.
L’existència d’un perjudici per al reclamant, tant en aquest cas com en la majoria dels que s’han plantejat, sembla evident. La majoria de nosaltres vam patir perjudicis que, en molts casos, no derivaven de la pandèmia mateixa, sinó de les mesures adoptades pel govern espanyol per fer-hi front o intentar contenir-la. En el cas de l’hostaleria, a la qual se la va obligar a tancar les portes durant un cert temps, aquest perjudici sembla especialment clar i quantificable. En aquest cas es reclamava a l’Estat una xifra propera al mig milió d’euros. Naturalment, si l’Estat hagués d’indemnitzar ho faria amb els diners de tots els contribuents i per això deia a l’inici que la qüestió ens afecta a tots.
El Tribunal Suprem ha desestimat el recurs i ha negat que es tingui dret a ser indemnitzat per aquesta causa. Hem de suposar, per tant, que resoldrà en el mateix sentit tota la resta de reclamacions que té pendents. Però s’ha de reconèixer que es veu obligat a fer filigranes per evitar la condemna. El tema és prou complex per fer que no m’atreveixi a avorrir els lectors amb disquisicions jurídiques. Però sí que voldria contextualitzar el problema i la solució que hi ha donat el Tribunal Suprem.
Un dels arguments potents de la reclamació era la declaració d’inconstitucionalitat del Reial decret que va declarar l’estat d’alarma, el 14 de març de 2020 i les seves successives pròrrogues. En una sentència del mes de juliol de 2021, el ple del Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals quatre disposicions molt concretes d’aquella norma, entre elles un incís que es referia a la suspensió, entre d’altres, a les activitats d’hostaleria. Tingueu en compte que la declaració d’inconstitucionalitat d’una norma és un dels supòsits de possible reclamació de responsabilitat pels danys que hagi pogut causar.
Recordeu també que aquella sentència del Tribunal Constitucional va ser criticada en el seu moment, atribuint-la a la majoria conservadora que aleshores tenia. De fet la sentència es va dictar amb el vot en contra de cinc magistrats. Però malgrat això, la sentència va advertir que no podia servir de fonament a reclamacions de responsabilitat patrimonial perquè la inconstitucionalitat no derivava de problemes de fons sinó només del procediment emprat. Ben al contrari, aquella sentència va fer constar expressament que les mesures adoptades es consideraven idònies, necessàries i proporcionades i que tots els ciutadans teníem el deure de complir-les.
Doncs bé, ara el Tribunal Suprem s’acull als raonaments i conclusions d’aquella sentència del Tribunal Constitucional per denegar que s’hagi generat responsabilitat per causa de la inconstitucionalitat declarada i també que es pugui considerar com un cas de responsabilitat patrimonial ordinària o d’expropiació per interès públic.
Però la qüestió, com tantes vegades passa en el camp del dret, no deixa de ser opinable: quan uns determinats particulars es veuen perjudicats per mesures adoptades per causa d’una utilitat pública, sembla lògic pensar que hagin de ser indemnitzats pel perjudici que han patit. En aquest sentit la sentència es remet a les ajudes acordades per les administracions amb motiu de la pandèmia. Sembla raonable, sobretot si considerem les repercussions que hauria tingut una sentència condemnatòria.
