Fins i tot el descobridor de la sopa d’all sap que els mals temps ja no són únicament per a la lírica, sinó per a tot allò que es mou. El torniquet de l’economia està ofegant el ciutadà corrent que l’únic que vol és que el deixin en pau. Sembla mentida, però en aquest món d’estafadors que “llevan corbata y besan al Papa”, el pagà està condemnat a convertir-se en un masoquista submís de les lleis.
L’habitual expressió de tots davant les vicisituds és la de ‘Em cago en déu!’ -en minúscules- però millor farien si caguessin en alguna cosa que està per això, perquè si diuen que aquest hipotètic déu és al cel, la força de la gravetat propiciarà que aquesta merda expel·lida per l’anus ens caigui a tot el coco. Tot i això, qui es caga a la llei no es quedarà mai satisfet i continuarà defecant perquè llei és sinònim d’interessos creats que només beneficien els mamons de sempre.
“Siempre estamos en dios cagándonos y qué ostias hacéis…”, canten els sempre ultratjats políticament Soziedad Alkohólika. No és just que un treballador estigui pagant tota la seva existència a una Seguretat Social i que quan necessita els seus serveis el tractin com un número més i hagi d’estar a la llista d’espera encara que la seva vida pengi d’un fil. Tampoc és lògic que si l’ingressen a una habitació hagi de pagar per veure la televisió, quan a la presó és gratis i a sobre tenen canals de pagament davant l’amenaça de motins.
I el pitjor de tot és que amb aquests precaris sous s’estigui pagant els que teòricament estan vetllant per la seguretat i l’únic que fan és fotre el contribuent per omplir les arques. Millor cagar-se en la llei que no en déu… Oh yeah!
