Les telenovel·les són un dels productes audiovisuals amb més tirada gràcies a la seva estructura: serials amb molts episodis en els quals es desgrana a escassa velocitat una trama que enganxa els espectadors de manera irremeiable. El seu èxit rau en aquesta complexitat assentada en la durada de la sèrie i dels seus capítols, sense oblidar els girs enrevessats de guió i els múltiples personatges, que serveixen per crear històries sense fi.
No obstant això, les noves generacions han elevat a la fama audiovisual un producte que trenca les normes tradicionals de les telenovel·les. Són les anomenades micronovel·les o microdrames, que emulen les telenovel·les pel que fa a les trames i potencial durada en el temps del producte, però s’assenten en episodis d’entre un i dos minuts de durada i amb format vertical, pensats per a mòbils i per a un consum en xarxes socials. Un concepte que “no reinventa la telenovel·la, sinó que es limita a transformar la manera de subministrar-la, i s’alinea amb els hàbits de consum audiovisual accelerat que imposen els mòbils”, explica Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora del grup GAME.
Què són les micronovel·les
Són molt populars a la Xina, s’estima que aquests productes audiovisuals van congregar el 2024 més de 570 milions d’usuaris en aquest país. La plataforma ReelShort, propietat de la companyia Crazy Maple Studio, és la principal impulsora de micronovel·les a la Xina, i ja disposa d’un catàleg que supera els trenta títols amb èxit d’audiència.
La facilitat per llançar sèries noves radica en el fet que són productes de baix cost, amb un pressupost mitjà d’uns 300.000 dòlars per micronovel·la, segons explica l’experta de la UOC, i equips tècnics amb escassa trajectòria professional, encara que hi ha títols que a penes destinen 50.000 euros a una tanda de no més de cinquanta o cent episodis. Tot això, pensat per alimentar la voracitat d’usuaris que consumeixen de forma gairebé compulsiva els episodis, escampats per xarxes socials i plataformes com TikTok, YouTube o Instagram, convertides en imants que atreuen un públic format majoritàriament per dones d’entre 18 i 45 anys, “enganxades” a trames d’allò més variades.
“Hi ha lloc gairebé per a qualsevol cosa, des de dones despitoses fins a homes llop, passant per madrastres, marits multimilionaris i, per descomptat, amors aparentment impossibles. Són històries predictibles i boges, amb trames que inclouen el romanç, la venjança, personatges arquetípics i diàlegs d’allò més fàcil”, destaca la professora, qui afegeix que “el que enganxa, segons els seus fans, és precisament aquest aire a sèrie B”. “Tot està dissenyat perquè la història flueixi tan ràpid com els dits per la pantalla”, subratlla, i traça una línia que separa clarament aquests productes de les telenovel·les tradicionals, on els seus episodis, que gairebé sempre freguen els seixanta minuts de durada, necessiten un ritme més pausat per subsistir en el temps. Alguna cosa que, per la seva pròpia naturalesa, no necessiten tant les micronovel·les, la competència de les quals són Reels, trends i tota una amalgama de continguts creats per usuaris en xarxes socials amb la finalitat, precisament, d’arrencar un like furtiu i aconseguir un grapat de nous seguidors que es puguin monetitzar en el futur.
Entreteniment efímer
Si alguna cosa tenen les micronovel·les és que es tracta d’una forma d’entreteniment vinculada de manera natural a les xarxes socials i, per tant, a les seves característiques i vicis. El format ultracurt dels episodis permet que s’assemblin a aquests vídeos creats pels propis usuaris a les xarxes socials, si bé les micronovel·les tenen darrere un clar component mercantil.
Elena Neira recorda una de les empreses pioneres a explorar aquest negoci, Quibi, una plataforma de vídeos per a mòbils fundada el 2020 per Jeffrey Katzenberg, un dels fundadors de DreamWorks. La companyia a penes va durar sis mesos en el mercat, en part pel desafiament que va suposar la pandèmia per a un model de negoci centrat en les subscripcions. ReelShort ha après la lliçó i, com destaca l’experta, capta els seus subscriptors potencials amb episodis gratuïts distribuïts en xarxes socials, i després els força a pagar l’equivalent a uns deu dòlars al mes per accedir, ja en la seva pròpia plataforma, a la resta de capítols. “El resultat és un contingut sense massa aspiracions, però molt addictiu. Aquest és el seu principal atractiu”, indica.
Fins ara, pocs grans estudis s’han llançat a explorar aquest negoci, que a la Xina aconsegueix unes cotes que farien replantejar-l’hi a qualsevol, sobretot als mestres de la telenovel·la llatina, que ja coneixen i controlen el llenguatge d’aquests productes i simplement haurien d’adaptar el format per triomfar. Encara que Occident s’obre a poc a poc a aquesta tendència, en part animat per les xifres que amassen les micronovel·les a Àsia.
S’estima que les micronovel·les van congregar el 2024 més de 570 milions d’usuaris a la Xina on ja mouen gairebé 7.000 milions d’euros a l’any, segons l’Associació de Serveis de Difusió per Xarxa de la Xina. La ciutat de Hengdian s’ha convertit en el Hollywood particular d’aquest producte: allí es van enregistrar 1.500 produccions només el 2024, a la recerca del títol d’èxit que conquisti l’audiència (i a les seves butxaques). “Són molts els usuaris disposats a pagar o a tolerar blocs eterns de publicitat per saber el desenllaç de la història i tenir el seu xut de dopamina”, reconeix Elena Neira sobre un producte audiovisual que ja és objecte d’estudi, en part perquè ens converteix en “ionquis de la gratificació instantània”, apunta, amb una fórmula barata, senzilla i molt efectiva.
