Més enllà de la deixa…

Jordi Pujol reivindica Sant Pancraç a les seves memòries, una obra amb tres volums que fa signar l’enyorat Manel Cuyàs poc abans que transcendís la deixa de l’avi Florenci, un llegat que portarà tota la seva família a judici a finals del mes de novembre. És evident que aquest plet coparà molts dies l’actualitat mediàtica però més enllà de la deixa i de la família del president el que és evident és que una personalitat de la seva talla sempre tindrà llums i ombres, tal com es va encarregar de deixar escrit en un llibre Ignasi Riera. Per qui no les hagi llegit, Pujol hi reivindica l’esperit de treball. “Nosaltres érem els de Sant Pancraç, els de l’eina i la feina”, diu convençut. En més d’un capítol explica que la gent de Convergència estava en desavantatge amb les esquerres perquè els socialistes i comunistes s’havien forjat en el combat dialèctic mentre que els polítics convergents eren metges, botiguers, ferrers o fusters que havien decidit entrar en política sense experiència prèvia, tret d’algunes excepcions, és clar. Caldrà veure ara com evoluciona el judici i si l’Audiència Nacional admet que el president el pugui seguir des de casa o en pugui quedar exonerat, segons el que digui el metge forense que ha d’analitzar si està o no en condicions de ser jutjat. Les ombres, doncs, ja les aclarirà la justícia. Però Pujol també té moltes llums. Ja em direu, si no, quin polític dels nostres dies fora capaç de visitar tots els pobles de Catalunya. Ell ho va fer. Se’n va deixar només un (Baldomar) i Pasqual Maragall li va passar davant tot i que després va córrer a passejar-s’hi també. Amb això vull dir que Jordi Pujol coneixia el país pam a pam i, també, l’Estat. Potser per això no va reivindicar mai la independència fins que va arribar el Procés. “No hi heu somiat mai?”, li vaig preguntar el primer cop que el vaig entrevistar. I ell em va dir: “Jo somio amb el que veig possible”. De polític que pogués fer de Pujol només en vaig arribar a intuir un. I era l’Àngel Ros fumant amb pipa. Pere Navarro li va barrar el pas i no sabrem què hagués pogut fer si hagués pogut aspirar a president però el cas és que Pujol, més enllà del judici, haurà estat un dels grans. Com Francesc Macià o Enric Prat de la Riba, com li agradava explicar a les seves memòries.