Els més exigents en la música que abans ens queixàvem de la típica cançó de l’estiu ara la trobem a faltar en haver de suportar aquests indecents ritmes del badall que ho han envaït tot. Buscant al bagul dels records i esquivant el pesat de Georgie Dann m’he topat amb un vell èxit de finals dels seixanta que m’ha assegut a les mil meravelles.
Los Payos va ser un grup de rumba i pop llatí que el 1969 van llançar ‘María Isabel’, un dels èxits més grans de la dècada i una de les inoblidables cançons de l’estiu. Amb el ‘Chiri-biribí, pom-pom-pom, pom’ d’anada i tornada la cançó manté intacta la brisa marina.
“La playa estaba desierta, el mar bañaba tu piel, cantando con mi guitarra para ti, María Isabel”. El nom propi es pot canviar pel que es prefereixi, “Coge tu sombrero y póntelo, vamos a la playa, calienta el sol”. Una lletra de fàcil digestió però amb cert to poètic amb “la luna fue caminando junto a las olas del mar, tenía celos de tus ojos y tu forma de mirar”.
Los Payos eren tres amics que després d’aquest projecte de curta durada van prendre camins molt dignes d’elogi. Josele Moreno seguiria endavant com a humorista mentre que Eduardo Rodríguez Rodway va passar a ser guitarrista de Triana i Luis Javier Moreno Salguero es va integrar amb Alameda, dues de les grans bandes del ‘rock andaluz’.
És a dir, que Los Payos no van ser uns qualsevol: “En la arena escribí tu nombre y luego yo lo borré, para que nadie pisara tu nombre, María Isabel”… Oh yeah!
