L’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) torna a les llibreries amb la seva nova novel·la ‘Peripècies’ que explora les llums i ombres de l’ofici d’escriptor. Columna és l’encarregada de publicar el llibre en català, mentre que la versió en llengua castellana arriba de la mà de Destino. La història se centra en l’Anton Bellart, que veu com la seva vida fa un tomb inesperat després de l’èxit del seu primer llibre. Tal com explica l’autora, en aquesta ocasió tenia ganes de parlar de l’escriptura, i també de la complexa relació que s’estableix amb el món editorial. “Per mi l’escriptura és un diàleg entre el meu interior amb l’exterior, que en principi són fets, però que gairebé sempre connecten amb els temes universals”, sosté.
‘Peripècies’ aborda les ombres de la creació literària i els desafiaments emocionals de l’ofici d’escriptor a través del personatge de l’Anton, que empès per un editor expert es proposa escriure una novel·la mentre intenta trobar el seu lloc en un univers tant fascinant com exigent. Tot plegat mentre un altre personatge, la Sílvia Cors – una autora que sembla posseir ja un estil propi -, esdevé una persona essencial en aquesta nova etapa.
El matrimoni, la paternitat i l’afany de destacar, són altres aspectes amb els quals haurà de lidiar el protagonista, i que el portaran a descobrir la fragilitat de l’equilibri entre la creació i la vida personal. L’escriptora explica que, tal com passa en altres novel·les seves, volia articular una sèrie de fets al voltant d’un personatge que s’adona que a través de les paraules pot “teixir històries”. Tot i que la trama segueix un camí determinat, l’autora detalla que la narració podria “seguir per molts altres camins” i que del que realment volia parlar era de l’escriptura, amb “naturalitat” i amb una certa “ironia” que “pot arrancar una rialla”.
Allò que comparteix Barbal amb Bellart és precisament l’exercici d’escriure, que en el cas de l’autora de ‘Peripècies’ fa de pont entre els pensaments i les vivències personals, amb com es comporten i viuen els altres. Això també obre la porta a l’escriptora a tractar un ampli ventall de temes universals com l’amor, la culpa o la confiança en un mateix. “També intento diferenciar el ser escriptor i fer d’escriptor, per remarcar la importància d’aquesta creació a través de les paraules”, afegeix.
Pel que fa a la tria del gènere, des del principi Barbal tenia clar que volia que fos un home per poder explicar la seva història. “Si hagués començat amb una escriptora, m’hauria trobat amb altres qüestions importants i transcendents, però vaig buscar aquest distanciament”, afirma. Respecte a l’època, admet que és una novel·la que ha “descansat molt” perquè es va començar a gestar el 2012, i per això tot passat a principis dels 2000, una època sense “whatsapp, xarxes o internet”.
Una carrera amb més “alts que baixos”
Barbal es va donar a conèixer amb la novel·la ‘Pedra de tartera’ (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985), una fita de la narrativa catalana contemporània, traduïda a divuit idiomes. Aquest llibre va iniciar un cicle novel·lístic amb el Pallars nadiu de l’autora com a punt de referència, que també inclou ‘Mel i metzines’ (1990) i ‘Càmfora’ (premis de la Crítica 1992, Crítica Serra d’Or 1993 i Nacional de Literatura 1993). La seva obra també comprèn els títols ‘Escrivia cartes al cel’ (1996), ‘Carrer Bolívia’ (1999), ‘Bella edat’ (2003), ‘País íntim’ (Premi Prudenci Bertrana 2005) o ‘Emma’ (2008), entre d’altres.
El 2021 va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària i el Premi Josep Pla amb la novel·la ‘Tàndem’. L’any 2023 es va publicar la novel·la ‘Al llac’ i també ‘Tots els contes’, una edició que aplega la totalitat dels contes escrits per l’autora, tant els publicats en volums com els esparsos en publicacions periòdiques o en antologies temàtiques, incloent-hi també alguns d’inèdits.
L’escriptora reconeix que durant tot aquest temps ha pogut gaudir d’una trajectòria literària amb més “alts que baixos” comparada amb la d’altres autors. En aquest sentit, una de les claus creu que passa pel fet de persistir i no tirar la tovallola, encara que “una novel·la no anés bé”. “M’he anat empassant aquest tipus de frustracions”, assegura, una actitud que li ha permès gaudir dels moments positius de reconeixement i també de la “bona resposta” dels lectors.
Ella mateixa recorda que pertany a una generació d’escriptors catalans sorgits després del franquisme, i assenyala que en el seu cas no va ser fins que tenia 20 anys que va poder escriure bé en llengua catalana. Entre els moments més importants, subratlla l’èxit de ‘Pedra de tartera’ i també la recepció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el qual va rebre amb molt “d’honor” i que va ser molt important.
Finalment, si bé considera que en l’actualitat pot ser més difícil escriure, perquè hi ha més protagonistes que no pas quan va començar i també perquè s’ha de competir amb llibres d’arreu del món, també celebra que des de sempre hagi pogut treballar des de la “llibertat de creació”.
