Ruth és una dona de mitjana edat que acaba de sortir de la presó i no té on anar. Viu al carrer. A la presó estava amb tractament psiquiàtric i psicològic. Havia intentat llevar-se la vida. Enyora els horaris de la presó i els cursos de manualitats. Tenien les coses ordenades i netes, “com ha de ser una llar”, diu la Ruth. Eduard va tornar de Veneçuela i va perdre la feina. No té diners per pagar un allotjament i viu dels menjadors socials. Ningú li dona feina perquè ja és molt gran. “Hi ha gent que t’estén una mà”, diu. Desiré és un temporer que quan acaba la campanya es queda sense lloc on allotjar-se. Té uns amics que viuen dotze en una casa per a quatre persones, “per a no quedar-se al carrer”. Edgar no té res ni ningú. És molt jove i no té cap suport de les administracions. Sobreviu amb l’esmorzar que li dona Cafè i Caliu. Khady és una noia de color que ha estat desnonada. Gràcies a una advocada ha pogut ajornar l’execució del desnonament. Enric vivia amb els seus pares fins que van morir. Tenia feina i es guanyava la vida. “Ho tenia tot i ara no tinc res”, es lamenta. Loli va patir la revenja d’una parella de la qual es va separar i va ser desnonada d’on vivia. Carla treballava en un supermercat i vivia en una habitació amb el seu company i el seu fill. Va perdre la feina per no tenir papers i no pot pagar l’habitació. Són alguns dels testimonis que recull el documental 13 veus. Una realitat. El sensellarisme, realitzat per Càritas Catalunya amb joves voluntaris de la institució diocesana per conscienciar la gent d’un problema que, en silenci, desmenteix cada dia que siguem una societat avançada.
Sessió: No iniciada
