Encara tenim molt present aquell 11 de desembre per parlar-ne sense indignar-nos. Recordem la humitat boirosa d’un dia especialment gris i la fortor d’alls trepitjats. L’expressió dolguda i les llàgrimes de tanta gent de museus de tot el país. La incredulitat i la perplexitat de tantes persones sensibles. Aquell dia van guanyar les forces del mal –incloses les d’uniforme- les que neguen la cultura i la pau, les que reneguen de la terra i traeixen les arrels, les que menyspreen el sentit comunitari i educatiu del patrimoni, les que ho privatitzen tot, o directament ho roben. No hi ha justificació.
Les coses són de tots quan algú en té cura. Això és el que aquests dies s’ha tornat a posar en evidència i ens ha retornat aquella data i el nom d’un monestir medieval. Vull reconèixer al professor Velasco l’esforç i totes les incomoditats… fins al risc. Fer de portantveu és una gran responsabilitat que assumeix sovint. Descobrir els enigmes de l’art també compromet el destí de les obres i una mica el de tots plegats.
Sixena és un indret de destins incerts. Havia estat refugi, retir, exili o captiveri i també un lloc d’apoderaments i estratègies, de pactes i resistències. La lluita contra un entorn inhòspit amb la fermesa de la sororitat. Un punt de trobada de camins que nuaven terres, llinatges i fortunes. Un espai de fe i també de meravelles artístiques.
Del monestir quedaven unes caixes mortuòries de monges il·lustres, priores de sang reial. Eren el testimoni d’un final, la resolució d’unes vides que havien marcat el destí de nissagues i països sencers. Segles més tard, amb cura i devoció (el mot aquí també hi escau) el museu en servava memòria, d’elles, dels escuts que les representaven i dels artistes que les van servir. Ara són caixes, tancades a les fosques d’un casalot buit d’on fins i tot n’han fugit les silencioses germanes que respectaven els misteris de la contemplació.
Ara només són caixes que es faran malbé en la ignorància, en la solitud roïna d’uns propietaris absents carregats de medalles.
Negar la història quan compartir-la ens enriqueix, manllevar el patrimoni públic per interessos conjunturals difícils de justificar, i deixar-lo podrir, no pot quedar impune. Això va començar malament i no ha acabat. Algú es mereix la maledicció de les que ara no poden dormir en la pau eterna que es van procurar.
